Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2023

Qüestió de noms

Imatge
Qüestió de noms Ismael Xiva i Molina. Aquest article fou publicat originàriament a Twitter el 28 de març de 2023 i al  web 'Raco Català' el 31 de març de 2023. Aquests últims dies ha esclatat una polèmica soterrada des que la radiotelevisió pública valenciana À Punt va començar a utilitzar les formes valencianes dels topònims dels municipis situats en la zona de predomini lingüístic castellà del País Valencià. A pesar que no és la primera vegada que ajuntaments d’aquests municipis han criticat aquesta decisió de la corporació pública de mitjans, en els últims dies la polèmica ha agafat embranzida coincidint amb l’incendi forestal a Vilanova de Viver. Es dona la circumstància que tots els municipis valencians afectats per l’incendi són de l’àmbit castellanoparlant i la seua única denominació oficial és en castellà, tot i que fa més de 40 anys que podrien haver adoptat un nom, com a mínim, bilingüe valencià/castellà. Aquesta va ser l’opció triada per un bon grapat de municipis de

Morir a Espadà: notes sobre l’estructura i el contingut de testaments i codicils atorgats per espadànics de la dècada dels 60 del segle XVIII

Imatge
Morir a Espadà: notes sobre l'estructura i el contingut de testaments i codicils atorgats per espadànics de la dècada dels 60 del segle XVIII Ismael Xiva i Molina. Aquest article fou publicat originàriament al blog 'Espadàniques' el 16 de març de 2023. 1. INTRODUCCIÓ Si una cosa té l’espècie humana que iguala a tots els seus membres, aquesta és la mort. Des que naixen —llavors encara sense saber-ho—, totes les persones estan predestinades a faltar. Mentre creixen, a mesura que presencien el traspàs dels iaios, dels pares, dels amics, etc., comprenen que els dies de la seua vida finiran tard o d’hora. Sent-ne conscients per a bé o per a mal d’aquest fet, és molt comú, arreu del món i en tot temps, que vulguen ordenar el destí del seu cos i dels seus béns per a quan jo no hi siguen en aquest món, a fi de deixar una petjada duradora en la terra, més enllà del límit de la vida biològica del seu cos físic. Açò, que ja ho succeïa en l’Antiguitat grecoromana i, evidentment, contin