Qüestió de noms

Qüestió de noms

Ismael Xiva i Molina.

Aquest article fou publicat originàriament a Twitter el 28 de març de 2023 i al web 'Raco Català' el 31 de març de 2023.

Aquests últims dies ha esclatat una polèmica soterrada des que la radiotelevisió pública valenciana À Punt va començar a utilitzar les formes valencianes dels topònims dels municipis situats en la zona de predomini lingüístic castellà del País Valencià. A pesar que no és la primera vegada que ajuntaments d’aquests municipis han criticat aquesta decisió de la corporació pública de mitjans, en els últims dies la polèmica ha agafat embranzida coincidint amb l’incendi forestal a Vilanova de Viver.

Es dona la circumstància que tots els municipis valencians afectats per l’incendi són de l’àmbit castellanoparlant i la seua única denominació oficial és en castellà, tot i que fa més de 40 anys que podrien haver adoptat un nom, com a mínim, bilingüe valencià/castellà. Aquesta va ser l’opció triada per un bon grapat de municipis de la zona lingüística valenciana. Amb el pas dels anys, la majoria dels d’aquest sector del País Valencià han acabat fent oficial només la denominació valenciana, com, per exemple, València o Castelló de la Plana.

En canvi, des de la fi del franquisme, ni un sol dels municipis de l’àrea castellanoparlant del País Valencià —amb l’honrosa excepció de l’intent de la Pobla d’Arenós (oficialment, Puebla de Arenoso)—, ha fet res per a, almenys, cooficialitzar el topònim del seu poble en valencià. És més, en els últims dies, les alcaldesses de Sogorb (oficialment Segorbe) i de Figueres (oficialment Higueras) han mostrat el seu rebuig frontal a la valencianització de la toponímia del seu municipi. La corporació de Montant (oficialment, Montán) ho ha fet a través de Twitter.

Donat que aquest és un debat molt sentimental i polaritzat, el millor és fer-li front des d’una perspectiva racional. A tal fi, s’hauria de tindre en compte què diu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al respecte. L’ens normatiu del valencià, en els seus 'Criteris de fixació de la toponímia valenciana' (2022), no dona una resposta inequívoca a la qüestió, sinó que proporciona tres models diferents que es poden seguir, mentre no s’abandone la coherència.

Un d’ells és el criteri de la historicitat i aquest avala el posicionament d’À Punt en la matèria: “si s’opta per este criteri, s’usarà el topònim en la llengua del text”, en aquest cas, de la peça audiovisual. Com els continguts de la radiotelevisió pública valenciana es fan en valencià, la tria del criteri de la historicitat avala usar noms de lloc com Montant, Sogorb, Figueres, Aranyel, la Pobla d’Arenós o Pavies. A banda, el llibre d’estil d’À Punt remet als criteris de fixació de la toponímia de l’AVL a l’hora de determinar quins noms de lloc usar i en quina llengua fer-ho. Si s’escull el de la historicitat, com pareix ser el cas, és correcte que la TV parle de Barraques o de Sucaina.

Ara bé, algú —tot i que cap motiu—, es podria malfiar d’una institució com l’AVL, per allò que hi ha prejudicis des de certa sectors al·lèrgics a tot allò que no siga regionalisme folklòric. Doncs bé, anem a veure què diu l’UNESCO: el sant, com de més lluny, més miraculós. En la seua 'Declaració Universal de Drets Lingüístics' (1996), aquesta organització internacional manifesta que “tota comunitat lingüística té dret a fer ús dels topònims en la llengua pròpia del territori, en els usos orals i escrits, i en els àmbits públics, privats i oficials”. A banda, sentencia que “tota comunitat lingüística té dret a establir, preservar i revisar la toponímia autòctona”.

Amb tot, a pesar que la Llei 4/1983 va dividir el territori del País Valencià en una zona de predomini lingüístic valencià i una altra de predomini castellà, l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia manifesta que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. Per tant, estableix com a pròpia la llengua valenciana a tot el territori del País Valencià, sense distingir entre una zona i l’altra, de manera que, tot i la cooficialitat amb el castellà, l’única llengua que l’Estatut considera com a “pròpia” és el valencià.

A partir d’ací, l’esment de l’UNESCO a l’ús dels topònims en la llengua pròpia, en el cas del País Valencià, només pot al·ludir a la seua utilització en valencià. Açò avala novament l’ús a À Punt dels noms de lloc valencians per als municipis de la zona castellanoparlant.

Potser aquest argument no convenç a tothom i hi haja gent que crega que l’existència d’una suposada comunitat lingüística espanyola (castellana) a Espanya avalaria l’ús dels topònims en castellà a tot arreu, també en els municipis valencianoparlants. A aquesta gent, els convide a consultar la 'Carta Europea de les Llengües Regionals' (1992) o l’article 3.3 de la Constitució espanyola (1978).

També els convide a passejar pels arxius per a comprovar com d’equivocada és la idea eixa sobre que els topònims en valencià dels municipis són inventats i que mai s’han usat. Tot el contrari. Són fruit d’una llarga història de convivència dins d’un mateix país.

I per últim, no voldria pensar que tota la polèmica té el seu origen en el fet que la llengua usada siga el valencià. Voldria veure si hi hauria tant de problema si els topònims s’usaren en anglès o en francès. 

En qualsevol cas, allò que no hem d’oblidar és que el vertaderament important ara és frenar l’avanç del foc i concentrar en açò tota l’energia.