L' Alcavó

Lluís Munyós, la mà que va modelar el Salvador Ismael Xiva i Molina. Publicat originalment en el setmanari Arrels, número 882, amb data de 24/06/2026 Les guerres s’han acarnissat amb el patrimoni material d’Onda, especialment amb el religiós, al llarg dels últims 200 anys. La Guerra de la Independència (1808-1814), la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823), la I Guerra Carlina (1834-1840) o la Guerra Civil (1936-1939) van arrabassar a la nostra vila bona part del llegat artístic atresorat durant generacions. Dissortadament, d’aquelles obres d’art destruïdes o furtades en una època en què la fotografia estava per nàixer o a penes s’havia inventat, només podem tindre memòria i coneixement a través de la investigació arxivística. I, justament, els arxius d’Onda també han estat en la diana de les guerres: el foc els ha minvat a poc a poc. Però perseverar-hi és la clau per a tornar a posar noms i cognoms als artistes que treballaren a la vila segles arrere, per a retrobar les obre...

Textos per a la història d'Artesa (I): la compravenda d'una casa en el poble, vora el Camí Reial, en 1550 Ismael Xiva i Molina. Una de les escriptures de transacció sobre béns immobles situats en Artesa més antigues que coneixem és un instrument públic de compravenda d'una casa del poble, fet a València el 14 de febrer de 1550. El vam  localitzar en les pàgines del llibre protocol d'eixe any del notari Dionís Artich, domiciliat en el Cap i Casal. El volum es conserva en l'Arxiu del Col·legi del Patriarca de València  (1) . Els protagonistes d'este negoci van ser Jaume Peres, morisc aveïnat en el lloc de Mirambell, en l'Horta de València, i el matrimoni format per Pere Carrucho i Maria Peres, els dos d'Artesa i també moriscs. És probable que Jaume i Maria foren parents, tot i que el document no diga res al respecte. Un fil d'on estirar per a tractar de confirmar esta possibilitat és la nòmina de contribuents al dret reial del morabatí de 1535, on s...

Noms antics d'Onda (II):  la Mesquita Ismael Xiva i Molina. Arreu del País Valencià, sovintegen noms de lloc com la Mesquita o les Mesquites. De fet, el Corpus Toponímic Valencià (CTV) n'inclou més de 20 en l'àmbit territorial de predomini lingüístic valencià i una desena en el de predomini lingüístic castellanoparlant. També n'arreplegà uns quants Joan Coromines en l' Onomasticon Cataloniae i tots els reconduí a l'àrab mäsĝid , "casa d'oració, mesquita".  Algunes d'estes mesquites toponímiques les trobem en àrees on la presència islàmica s'estengué més enllà de la conquesta de Jaume I, com ara Aín —partida de la Mesquita —, o Xóvar i Eslida  —muntanya de la Mesquita , altrament coneguda com el Puntal de l'Aljub —. Però, a mb independència que evoquen o no l'existència passada d'oratoris islàmics en els indrets als que donen nom, totes les publicacions fetes fins ara ignoren la que va existir en el terme d'Onda. En efecte,...

El dia en què Artesa va votar deixar de ser poble Ismael Xiva i Molina. De la mateixa manera que l'aigua de la Mediterrània és líquida, que el groc naix de mesclar el roig i el verd, que el dia seguix a la nit i la nit al dia, i que l'univers tingué un principi i tindrà un final, els pobles —és a dir, la gent que conforma els municipis, les regions, les nacions —,  són això mateix, pobles.  Esta és una realitat tan forta i tossuda que ni els mateixos membres del poble, per molt que vulguen, poden fer-la desaparèixer a conveniència. Poden renegar d'ells mateixos, poden autoodiar-se o, fins i tot, poden votar la seua pròpia dissolució. Però, es tracta d'esforços vans, perquè  el bagatge històric que atresoren, la seua llengua, les seues tradicions, la seua cosmovisió o la seua idiosincràsia no s'esfumen amb tanta facilitat i, a pesar seu, perduren d'una manera o d'una altra i durant un temps més o menys llarg en el seu DNA: opinions subtils, fonemes particular...