Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494
Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494 Ismael Xiva i Molina. L'ús d'una llengua determinada en les comunicacions amb coneguts i estranys, metges, advocats, notaris, mestres, institucions, etc., fa temps que deixà de ser una tria —quan ha pogut ser-ho —, innocent al País Valencià. Des dels primers anys del segle XVI, existeixen exemples —publicats i republicats amb escreix —, de prohoms valencians fent apologia del castellà per raons tan badoques com les que esgrimia el poeta nostrat Narcís Vinyoles en 1510, el qual considerava la llengua castellana «limpia, elegante y graciosa », a diferència de la resta de les parles peninsulars —entre elles, la seua, la nostra —, a les quals titllava de « bárbaras y salvajes ». Després d'açò, no tardaren en aparèixer els de la corda que assegura que, si escrius en castellà, arribaràs a més gent, però que, en realitat, volen dir que, si escrius en valencià, no et llegirà n
