Indicis sobre l'antiguitat de l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda (segles XIV-XV)

 Indicis sobre l'antiguitat de l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda (segles XIV-XV)  

Ismael Xiva i Molina.

Aquesta publicació té com a objectiu posar llum sobre la data de fundació de l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda, la qual, ara per ara, es desconeix, coincidint amb el tres-cents aniversari de la seua ampliació, executada en 1724. A tal fi, es revisen diversos documents arxivístics dels segles XIV-XVII, així com fonts bibliogràfiques, i s'aconsegueix establir un període de 74 anys en què necessàriament hagué de ser erigit l'esmentat ermitori (1345-1419) i un altre de 40 anys en què és més probable situar aquesta erecció (1375-1415).

Vista de l'exterior de l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda en una fotografia feta el primer de maig de 2012.

Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

La vila d'Onda celebra aquest 2024 el tercer centenari de l'ampliació de l'ermitori del Santíssim Salvador. Aquesta remodelació del temple que tingué lloc ara fa tres-cents anys, en 1724, és la que, amb canvis poc substancials, donà al conjunt l'aspecte que presenta hui dia. Tal com relatà Bernardo Mundina (1827-1903) a la seua Reseña histórica de la milagrosa imagen del Salvador (1884), «en el año 1724, viendo el aumento del vecindario de la villa de Onda y el fervor religioso que por todos los pueblos limítrofes se aumentaba de un modo prodigioso, acudiendo de todas partes multitud de fieles á cumplir sus promesas á tan milagrosa imágen [es refereix a la del Santíssim Salvador], se acordó dar más grandiosidad al primitivo ermitorio, aumentado la parte de hospedería y demás habitaciones para el clero y el ayuntamiento».

Missa de campanya fora de l'ermitori del Salvador d'Onda durant les Festes Constantinianes de 1913.

Fotografia: Momplet.

Però, aquesta no fou l'única millora que experimentà l'ermitori del Santíssim Salvador al llarg del segle XVIII i, en 1734, va ser instal·lat un nou altar major, en 1759 es va obrar la font de la Samaritana i en 1792 es va col·locar un frontal de marbre en l'altar major obrat per l'onder Miquel March (Mundina, 1884). 

Altar major de l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda instal·lat en 1734 amb la imatge original que daurà i acolorí Joan de Joanes a mitjan segle XVI, en una fotografia anterior a l'any 1920. Va ser destruït en 1936.

Fotografia: Fototipia Thomas.

Dues imatges de l'altar major de l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda del primer de maig de 2012. Aquest retaule va ser instal·lat a mitjan segle XX i substitueix l'obrat en el segle XVIII, que, com s'ha dit, fou destruït en 1936. També susbstitueix a un de molt senzill que va ser instal·lat just després de la Guerra civil. Hui dia, la decoració del nínxol de la imatge del patró principal d'Onda ha canviat, fruit d'una renovació.

Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

La font de la Samaritana, el 29 de gener de 2012.

Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

D'aquesta manera, el llibre sobre la imatge del Salvador i el seu ermitori fet a finals del segle XIX per l'erudit onder Mundina —que fou tintorer, pintor, historiador i polític—, compta amb documentació adequada a partir de 1700 i dona dades que serien complicades d'esbrinar actualment —com, per exemple, que l'ermità Francesc Huguet va localitzar una gruta davant just de l'ermitori a les acaballes del segle XVIII o que la lletra dels goigs en castellà que són cantats al Santíssim Salvador fou escrita per mossèn Miguel Cortés (1777-1854), polític, historiador, acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història i canonge i xantre de la catedral de València—. 

Benedicció d'una nova imatge del Santíssim Salvador i del seu templet, obra del taller de Damià Pastor, de València, el 19 d'octubre de 1912. La imatge va ser pagada per Carmen Blay, mentre que el templet va ser finançat per subscripció popular. Ambdues obres van desaparèixer en 1936 i foren substituïdes per les actuals en 1955.

Fotografia: Momplet.

En canvi, Mundina addueix d'una manca pràcticament completa de dades fidedignes a l'hora d'encarar el repte d'esbrinar l'antiguitat de la devoció al Salvador a Onda, així com el moment en què arribà la seua imatge a la vila i va ser fundat l'ermitori. «Es antiquísima entre los hijos de Onda la tradición de que la imágen del Salvador fué esculpida por Nicodemus y pintada por San Lucas», manifestà Mundina, i assegurà que l'escultura formà part d'una espècie de comanda feta en el segle I de la nostra era per les sinagogues d'Espanya a Nicodem i a sant Lluc d'escultures de Jesucrist. És obvi que aquesta història no és cap altra cosa que una faula inventada per a donar més renom i notorietat a l'ermitori del Salvador d'Onda. 

Fins i tot, Mundina va mamprendre a Joan de Joanes per haver actuat sobre la imatge en 1555 —data a recordar—: «si el eminente Juanes, si aquel virtuoso artista hubiera sabido el glorioso orígen de esta santa imágen, regalada por los Apóstoles, mandada ejecutar por la Santísima Virgen cuando aun vivia, esculpida por Nicodemus y pintada por San Lúcas, ¡jamás se hubiera atrevido á poner su pincel sobre alhaja de tanto mérito!». No n'hi ha per on agafar aquest passatge, ni tampoc un altre en què assegurà que, durant els cinc-cents anys de domini islàmic de la zona d'Onda, aquesta imatge del Salvador romangué oculta en una cova situada davant de l'ermitori actual (suposadament, la cova redescoberta en el segle XVIII), tot i que reconegué que «ningun documento encontramos que nos diga cuándo se escondió dicha imágen, y el dia de su feliz hallazgo».

Amb tot, Mundina no arreplegà un altre conte sobre la troballa de la imatge del Salvador que explica que va aparèixer sobre el límit dels termes d'Onda i de Fanzara —important retindre aquesta dada geogràfica—, i que, reunits els prohoms d'ambdues viles, decidiren deixar l'escultura allà i tornar al dia següent. Si el Salvador mirava cap a Onda, seria per als onders. Si el Salvador mirava cap a Fanzara, seria per als fanzarins. Com que, a l'endemà, el Santíssim Salvador va aparèixer encarat a Onda, aquesta vila se'l feu propi i aixecà un ermitori en el lloc per a venerar-lo. Certament, açò és el que expliquen els goigs redactats per López en el segle XIX: «En esta altura frondosa, vuestra imagen se apareció, y al pueblo de Onda ofreció, su protección poderosa». Però, de nou, tenim davant un invent, donat que l'ermitori del Salvador —després ho veurem—, sabem que ja existia en 1419 —data també a recordar—. Llavors, si fins a l'any 1609 fou Fanzara lloc de mudèjars primer i de moriscos després, no té cap sentit que els fanzarins —de religió islàmica—, hagueren competit amb els onders —majoritàriament de religió cristiana—, per aquesta qüestió. 

Més clar, l'aigua: els de Fanzara —de nom Abrahim Amet, Çahat Benalí, Abrahim Albayziní o Çelimen Suleymen—, en 1459 —40 anys de la primera menció del Salvador—, tenien per costum fer les coses importants «en lo lloch de Fanzara en lo portxe de la mesquita del dit lloch, en lo qual se ajunta tota la aljama del dit lloch» (ACPV. Protocols, 22.196, f. s/n).

Ras i curt, els arguments insostenibles de Bernardo Mundina i aquesta darrera història sobre la troballa de la imatge del Salvador fan palés el desconeixement quasi complet de l'antiguitat de la devoció a Onda pel patró principal de la vila, així com de la data de la fundació del seu ermitori, i la necessitat d'inventar llegendes i relats completament inversemblants per a cobrir aquestes mancances històriques. 

Antiga imatge del Santíssim Salvador d'Onda, sobre la qual hi treballà Joan de Joanes a mitjan segle XVI i a la que Mundina i altres erudits atorguen un origen antiquíssim i quasi llegendari. Va ser destruïda l'estiu de 1936 i substituïda per una còpia feta en 1939 a partir de les fotografies que se'n conservaven d'ella.

Font: Viaje a los Santuarios de la provincia de Castellón.

Moment de l'arribada a l'ermitori del Santíssim Salvador de la processó d'acció de gràcies que li va ser dedicada al patró principal de la vila per a finalitzar un tríduum per a agrair-li unes pluges que tingueren lloc a finals de l'hivern de 1917. La fotografia és de març de 1917 i la processó havia eixit des de l'església de l'Assumpció.

Fotografia: Momplet.

Per açò, en les línies següents, anem a tractar d'establir des d'un punt de vista històric i fent ús de fonts documentals i bibliogràfiques un terminus a quo i un terminus ad quem entre els quals situar, almenys, la fundació de l'ermitori del Santíssim Salvador, sense entrar a valorar si, abans d'aquest moment, aquesta advocació de Jesucrist era especialment considerada o no a la vila d'Onda. És a dir, pretenem fixar dues dates extremes entre les quals, necessàriament, va haver de ser fundat el temple que, hui dia, se situa al peu de la carretera CV-20 i que, antigament, esguardava el camí del Port de Mingalbo.

A desgrat d'haver de passar l'arada davant dels bous, el més senzill és determinar el terminus ad quem de la fundació de l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda, o siga, assenyalar en quina data és del tot segur que el temple ja havia estat establert. Aquest terminus ad quem ja l'hem avançat breument abans: és l'any 1419. 

Fem un poc d'història. Des del segle XIX, es coneixia una àpoca o carta de pagament del 3 de gener de 1555 en què el pintor Joan de Joanes reconegué a l'onder Miquel Ferrandis —«heremite heremitorii Sancti Salvatoris siti in termino Ville Onde Regni Valencie»—, el cobrament d'onze lliures, moneda reial de València, per haver obrat, daurat i acolorit una imatge del Salvador —«cuiusdam imaginis Sancti Salvatoris»—, i pintat el sagrari i pastera de l'ermitori. El document —autoritzat per Joan Alamany, notari de València—, fou ja publicat per Mundina (1884). Conservat en l'Arxiu del Col·legi del Patriarca de València (ACPV. Protocols, 29.043, f. 9r), el reproduïm traduït del llatí al valencià al final de la publicació.

En conseqüència, a la llum d'aquesta àpoca, queda clar que la fundació de l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda és anterior al 3 de gener de 1555, i, per motius obvis, ja existia en 1554, donat que Joan de Joanes degué desenvolupar el seu treball en el temple durant aquest any, per la impossibilitat d'haver rebut, executat i cobrat l'encàrrec mencionat en el transcurs dels tres primers dies de 1555. A banda, per a més inri, rebé les onze lliures a València, no a Onda.

En la segona meitat de la dècada de 1980, es tingué notícia de l'existència del primer testament del canonge de la catedral de València Pere Ros d'Orsins, atorgat en 1419. Aquest eclesiàstic era germà de Domènec Ros d'Orsins, qui va esdevindre senyor de Ribesalbes vers 1405, i de Maria Ros d'Orsins, casada amb un tal Bartomeu Arrufat, d'Onda —nom aquest a recordar—. En les seues darreres voluntats, Pere Ros d'Orsins feu un llegat de 10 sous per a esglésies, capelles i ermites d'Onda, entre elles, la del Santíssim Salvador (Garcia Edo, 1987). Açò permeté afirmar llavors —i ara també— que la fundació del temple del patró principal de la vila degué tindre lloc abans de 1419, avançant en 136 anys la primera menció coneguda de la seua existència fins aleshores.

Vista posterior de l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda en la primera dècada del segle XX.

Fotografia: Carlos Sarthou.

A diferència de la relativa facilitat amb la que es pot assenyalar el terminus ad quem de l'establiment de l'ermitori del Salvador —any 1419—, la qüestió d'indicar el seu terminus a quo és més complexa. El més remot i fàcil de fixar com a terminus a quo és el de la data de la conquesta d'Onda per les hosts del rei Jaume I, la qual tingué lloc, amb tota probabilitat, a mitjans de 1241 —quasi tres anys després de l'entrada jaumina a València—, segons sembla demostrar el text de la donació de l'església d'Onda al bisbe de Tortosa —publicat per Garcia Edo (1998)—, que va ser redactat el primer de maig d'aquell any a la Bastida d'Onda —és a dir, al Tossalet—, i no dins del recinte emmurallat de la vila, cosa que dona a entendre que, llavors, els cristians encara no havien aconseguit retre el castell. 

De fet, Mundina (1884), com que desconeixia el moment de la fundació de l'ermitori del Salvador, la va situar just després de la conquesta: «Dominado este territorio por el pueblo cristiano, fueron restableciéndose los templos católicos, y erigiéndose algunos ermitorios; y en esta época, dice la tradicion, se levantó la primitiva ermita dedicada al Santísimo Salvador, cuya imágen fué encontrada en el mismo monte y dentro de una cueva». De la mateixa manera, un quart de segle després, Sarthou (1909) reproduí les mateixes tesis del seu oncle Bernardo Mundina i defensà que «a poco de ser reconquistada Onda por D. Jaime I de Aragón, se edificó un primitivo ermitorio», insistint en la llegenda sobre l'origen de la imatge, però afegint que «no ha sido posible hallar ningún documento ni testimonio fidedigno que demuestre el origen de esta Imagen».

Ara bé, entre 1241 i 1419, n'hi ha 178 anys. Es tracta d'un lapse enorme i és convenient tractar de reduir-lo per tal de donar un període més curt de temps dintre del qual va haver de ser fundat l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda. Amb aquesta finalitat, un document que ens permet establir un primer terminus a quo fonamentat i exacte és la carta de partició dels termes dels castells de Fanzara, Onda i Suera feta el 2 de març de l'any 1332. Tal com hem indicat abans, la imatge del Salvador va ser suposadament trobada en el límit de les jurisdiccions fanzarina i ondera, i també quasi sobre la divisòria d'ambdós termes fou construït l'ermitori. 

De la mateixa manera que la generalitat de les escriptures que serveixen per a delimitar un territori, la carta de partició de Fanzara, Onda i Suera conté nombrosos topònims o noms de lloc dels punts més assenyalats que se situen en els afrontaments d'aquests termes. En conseqüència, d'existir el temple en 1332, seria d'esperar que fora al·ludit en el document esmentat —publicat en llatí per Guerrero (1990) i traduït per nosaltres al valencià al final d'aquesta publicació—, d'acord amb el principi de continuïtat o persistència dels topònims enunciat per Tort (2021), en virtut del qual aquests tendeixen a perdurar en el temps sempre que no n'hi haja cap factor —com una nova colonització, una nova urbanització, un canvi en l'ús del sòl—, que en motive la modificació. 

Certament, el simple pas del temps sovint ja és causa per si sola per a canviar un topònim —sobretot els topònims menors, que són aquells menys coneguts pels habitants d'un territori—, però aquest no seria el cas del del Salvador, la popularitat del qual entre els onders queda acreditada en escreix des del terminus ad quem de 1419 ençà. De fet, diversos noms de lloc que apareixen en la partició de termes de 1332 continuen existint hui dia. És el cas de Xiclà, del riu de Millars i del barranc de Berita. D'altres, els podem identificar fàcilment: el barranc anomenat de Xiclà és el barranc de la Basseta, el barranc que es diu que baixa d'una mola —de la Mola—, és el barranc de la Masia, el Tossal de Benigalit és la muntanya del Llosar, Carrascosa és Saera o el camí del Port és el camí o pas reial d'Aragó. 

Més problemàtica genera, per contra, la identificació contemporània del barranc de la Cantella i del barranc de Matalbarrotxa. El text original en llatí manifesta que, després d'assolir el punt més elevat de la muntanya anomenada Tossal de Benigalit —com ja hem dit, hui dia coneguda com el Llosar—, i col·locar allà el cinquè molló divisori entre els termes d'Onda i Fanzara, la frontera de les dues jurisdiccions continuava «descendendo per rectam lineam usque ad Barrancum de la Cantella, et trasciendo ipsum usque ad Barrancum vocatum de Matalbarocha», és a dir, «descendint en línia recta fins al barranc de la Cantella, i travessant-lo fins al barranc anomenat de Matalbarrotxa». Però, en l'actualitat, aquest ramblar o confluència de barrancs no existeix, segurament per la transformació experimentada per les heretats situades al vessant nord del Llosar, i només n'hi ha un, de curs d'aigua, en la zona assenyalada per la carta de determinació dels termes de 1332: el barranc del Salvador. Per tant, amb independència de si el barranc del Salvador ha de ser identificat amb el de la Cantella —que és l'opció que preferim—, o amb el de Matalbarrotxa —que és menys probable perquè baixava d'un «montem rotundum» del que ara en parlarem—, el cert és que, en aquell moment de la història, no era conegut amb la denominació amb què el coneixem hui dia. 

Ubicació del Tossal de Benigalit i àrea aproximada de situació dels barrancs de la Cantella i de Matalbarrotxa. En vermell, els topònims actuals del barranc del Salvador i del Salvador, que no ixen en el document de 1332.

Font: Elaboració pròpia a partir del mapa del visor de l'Institut Cartogràfic Valencià.

D'aquest fet, podem deduir que, si el barranc del Salvador no es coneixia com a barranc del Salvador el 2 de març de 1332 i tenia aleshores un topònim diferent, no podia ser per cap altre motiu que no fora que el referent motivador de la denominació actual —l'ermitori del Santíssim Salvador—, encara no existia, cosa per la qual no podia motivar res de res. Encara més, si continuem llegint el document, observem com els prohoms encarregats de fer la delimitació dels termes no anomenen amb cap topònim concret la muntanya que queda just per damunt del temple, ara inclosa en la partida del Salvador, referint-la simplement com «quendam montem rotundum», és a dir, «certa muntanya redona». A partir d'ací, la delimitació del terme s'allunya del paratge on hui està el Salvador sense esmentar-lo en cap moment.

Vista de l'ermitori del Santíssim Salvador a principis del segle XX amb el «montem rotundum» de 1332 al darrere.

Fotografia: Carlos Sarthou.

Per tant, podem establir com a primer terminus a quo en què no existia l'ermitori del Santíssim Salvador el 2 de març de 1332. Per tant, degué ser erigit en algun moment entre llavors i l'any 1419. El lapse és ara més menut que abans —hem passat de 178 anys a 87, o siga, a 91 anys menys—, però continua sent molt important. A reduir-lo un poc més, contribueix un segon document, que és la carta d'establiment de l'alqueria de la Lleuxa atorgada per en Pedro de Xèrica el 18 de març de 1345, o siga, 13 anys després de la determinació dels límits entre Fanzara, Onda i Suera.

La Lleuxa —coneguda hui dia a Fanzara també amb el topònim de Los Casales—, va ser una alqueria situada dintre de la jurisdicció fanzarina vora el riu de Millars, a la seua riba meridional, a prop d'on conflueix amb aquest el barranc conegut també com de la Lleuxa, al qual arriben part de les aigües de la Mola a través del barranc del Baladrar. En 1415, comptava amb 25 cases de mudèjars, que s'anaren reduïnt fins a les 13 registrades en 1596, només 13 anys abans de l'expulsió morisca (Butzer, Butzer, Miralles i Mateu, 1985). Després de 1609, rebé carta de repoblament a favor de cristians vells —juntament amb Fanzara i l'Alcúdia de Fanzara—, el 30 de setembre de 1612, la qual fou modificada el 24 de juny de l'any següent (Guinot i Ardit, 2017). Com que el cens de Fanzara de 1646 (ARV. Generalitat, 4.829, f. 104r-105v) no inclou cap veí de la Lleuxa, és de suposar que, en aquell moment, ja havia quedat deshabitada i que la repoblació intentada en 1612-1613 havia fracassat.

Ubicació de la Lleuxa dins del terme de Fanzara. A la dreta del mapa, l'ermitori del Salvador d'Onda.

Font: Elaboració pròpia a partir del mapa del visor de l'Institut Cartogràfic Valencià.

Amb tot, la Lleuxa para, si fa o no fa, a mitjan camí entre Fanzara i l'ermitori del Santíssim Salvador i, respecte al que a nosaltres interessa, el document fundacional de la referida alqueria de 1345 recull, novament, una sèrie de topònims que delimiten, d'una banda, el seu districte dins del terme de Fanzara i, de l'altra, les fites del seu bovalar particular. 

Donat que aquest arriba fins a la ratlla del terme d'Onda, seria d'esperar que, d'haver existit llavors, es fera algun esment al Salvador com a punt de referència destacat en la zona fronterera entre les jurisdiccions ondera i fanzarina. Tanmateix, el text només proporciona els noms de lloc següents: la Penya Angost —actualment, el Congost, partida situada entre Fanzara i la Lleuxa—, Hueday —topònim desaparegut, possiblement relacionat amb el barranc de la Lleuxa si l'ètim fora l'àrab dialectal wed, variant de wad, "riu"—, el camí del castell de Fanzara a Onda —és el camí de Fanzara a Onda—, el mas d'en Rufat —lloc desconegut a prop del límit entre Onda i Fanzara, que podria ser el mas ara dit de Los Canónigos i estar relacionat amb la família de Miquel i de Bartomeu Arrufat, dos onders documentats en el segle XIV-XV (ARV. MR, 11.774, 101r, 107r), i un dels quals (Bartomeu) estigué casat amb Maria Ros d'Orsins, com s'ha dit abans (Garcia Edo, 1987)—, i el riu de Millars. 

A més, fa referència a un dels mollons col·locats en 1332, el sisè, que és l'ubicat en el ramblar dels barrancs de la Cantella —segurament, el barranc que ara es coneix com del Salvador—, i de Matalbarrotxa. En canvi, el document, en cap moment, es refereix a l'ermitori del Santíssim Salvador, cosa que ens ofereix un nou terminus a quo per a poder reduir en 13 anys més el lapse en què degué ser construït: del període 1332-1419 al període 1345-1419.

Los Canónigos, mas del terme de Fanzara que podria haver estat construït on estigué el mas d'en Rufat de 1345, en una fotografia feta la vesprada del 23 de febrer de 2019.

Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

Entre ambdues dates, n'hi ha 74 anys. Per tant, es tracta encara d'un espai temporal massa important com per a poder determinar una data aproximada per a l'erecció de l'ermitori del patró principal d'Onda a la llum de la documentació examinada. En conseqüència, fins que no apareguen noves dades al respecte, si es vol reduir el mencionat lapse, no queda altre remei que recórrer a indicis indirectes. Aquests ens duen a pensar que el moment més probable de fundació de l'ermitori del Salvador se situa entre els anys 1375 i 1415, és a dir, entre l'últim quart del segle XIV i els primers anys del segle XV.

El primer indici sorgeix de la suma de tres moments importants en la història religiosa d'Onda que tingueren lloc entre els anys 1412 i 1448. El primer es correspon amb la construcció d'una ermita dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança vers l'any 1412, tal com evidencia una butlla donada pel papa Benet XIII —el papa Luna—, el 12 de novembre d'aquell mateix 1412, en què indicà que, recentment, havia estat erigit al terme d'Onda un temple sota l'advocació de l'Expectació de la Verge Maria, amb un cenobi per a eremites (Prades, 2018). Aquest temple, poc després, es va convertir en el «monestir novament començat del Carme apellat de Sancta Maria de Sperança», segons manifestà el dessús dit Domènec Ros d'Orsins, senyor de Ribesalbes, en el seu testament del 28 de desembre de 1437 (Rull, 1967).

Entre una cosa i l'altra, el 3 d'agost de 1430, localitzem el primer esment conegut a l'ermita de santa Bàrbara, parlant de «quandam vineam sive mallol que fuit Johannis Garsie filii mei deffuncti sitam in termino dicte Ville ppe Eccleam Ste Barbare» (Xiva, 2024). Finalment, en 1448, fou constituït el convent de franciscans de santa Caterina, possiblement en el lloc en què hi havia estat ja en 1341 una ermita amb un altar dedicat a la mateixa advocació (Prades, 2022). En aquest sentit, podem descartar que aquesta ermita amb un altar dedicat a santa Caterina siga la del Salvador, donat que, com hem dit, la del patró principal d'Onda encara no apareix mencionada en 1345, o sigui, 4 anys més tard.

De les dades anteriors, es pot deduir l'existència en la primera meitat del segle XV d'un cert ambient a Onda propens a la fundació i erecció de temples eremítics i cenobis en les àrees de contacte entre els cristians i els mudèjars. Així, l'ermita i després convent de la Mare de Déu de l'Esperança és aixecat poc abans de l'any 1412 camí d'Artesa, que aleshores era una alqueria poblada enterament per moros. El mateix succeeix amb l'ermita de santa Bàrbara, bastida en un contrafort de Montí que domina l'aleshores islàmica alqueria d'Artesa i envoltada en 1430 —la primera vegada que en sabem de la seua existència—, d'heretats que pertanyien a membres de les dues comunitats religioses: Maimó Currit i Porraça, sarraïns, d'una banda, i Guillem Esteve, cristià, de l'altra (ACPV. Protocols, 1.113, f. s/n). Per últim, moros de la Moreria posseïen heretats vora el convent de santa Caterina a principis del segle XVII (ACPV. Protocols, 5.714, f. s/n) i, a més, sembla que les religioses que habitaven aquest paratge abans de 1448 i de l'arribada dels pares franciscans l'abandonaren, precisament, per la pressió que sentien de la comunitat mudèjar veïna (Rull, 1967). Al fil d'açò, no oblidem que, com s'ha dit, l'ermitori del Santíssim Salvador va ser fundat en el límit del territori habitat per cristians, ja que Fanzara fou mudèjar i morisca fins a 1609.

Paral·lelament, un últim indici sobre la possible data de fundació de l'ermitori del Salvador el trobem en la relació de veïns de la vila d'Onda i alqueries d'Artesa i Tales que proporciona el morabatí de l'any 1379 (ARV. MR, 11.774, f. 97r-124r). En ell, apareix per primera vegada documentat un onder de nom Salvador: Salvador Domingo (Ídem, f. 113r). Després d'ell, se'n troben d'altres a partir de 1400, com ara Salvador Cruells (ACPV. Protocols, 27.165, f. s/n) o Salvador Valero (ARV. BG, llibre 1.312, f. 11r). Abans, en canvi, només hem trobat onders de cognom Salvador, però no de nom, cosa que podria dur a pensar en la penetració d'aquest nom en l'onomàstica ondera en les darreries del segle XIV.

Per tot l'anterior, es pot acreditar documentalment que l'ermitori del Santíssim Salvador d'Onda fou fundat entre els anys 1345 i 1419 i, indiciàriament, que la data més probable de fundació se situa entre els anys 1375 i 1415. Tanmateix, cal continuar investigant a fi de o bé determinar la data exacta de l'erecció del temple, o bé acurtar documentalment el lapse de vora tres quarts de segle existent entre el terminus a quo i el terminus ad quem que coneixem ara per ara.

FONTS ARXIVÍSTIQUES

ACPV. Protocols, 1.113. 1428-1430. Notal d'Ambròs Alegret.

ACPV. Protocols, 5.714. 1617. Protocol notarial de Miquel Jeroni Bonilla.

ACPV. Protocols, 22.196. 1459. Protocol notarial de Lluís Masquefa el Major.

ACPV. Protocols, 27.165. 1427-1429. Protocol notarial de Joan Andreu.

ARV. BG, llibre 1.312. 1471. Actes judicials de la vila d'Onda.

ARV. Generalitat, 4.829, f. 104r-105v. 1646. Cens de Fanzara.

ARV. MR, 11.774, f. 97r-124r. 1379. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.

FONTS BIBLIOGRÀFIQUES

Barceló, Carme (1983). Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells. València: Diputació Provincial de València.

Butzer, K., Butzer, E., Miralles, I. i Mateu, J. F. (1985). Una alquería islámica medieval de la Sierra Espadán. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, LXI(III), 305-365.

Garcia Edo, Vicent (1987). Notas sobre la familia Ros d'Orsins y su relación con Onda en época medieval. Revista-Programa de la Fira i Festes d'Onda, (23), 57-58.

Garcia Edo, Vicent (1998). Llibre de privilegis de la vila d'Onda. Onda: Ajuntament d'Onda.

Guerrero, Francisco (1990). La carta de partición de los términos de Fanzara, Onda y Suera. Miralcamp, 6, 81-90.

Guinot, E. i Ardit, M. (2017). Cartes de poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII). Volum III. València: Universitat de València.

Mundina, Bernardo (1884). Reseña histórica de la milagrosa imagen del Salvador. València: Casa de Beneficencia.

Prades, Vicente (2018). De la antigüedad del culto a la Virgen de la Esperanza en la Villa de Onda. La Càmara: Butlletí Informatiu de la Caixa Rural d'Onda, (36), 13-17.

Prades, Vicente (2022). El convento franciscano de Santa Catalina, virgen y mártir, de la Villa de Onda. La Càmara: Butlletí Informatiu de la Caixa Rural d'Onda, (42), 11-22.

Rull, Baltasar (1967). Noticiario Histórico de Onda. Onda: Gràfiques Magovi.

Sarthou, Carlos (1909). Viaje por los Santuarios de la provincia de Castellón. Castelló de la Plana: Armengot e Hijos.

Tort, Joan (2021). On the relationship between toponymy and geographical space: the principle of persistence. 27th International Congress of Onomastic Sciences (ed.). Book of Abstracts. Cracòvia: Institut de la Llengua Polonosa de l'Acadèmia Polonesa de Ciències.

Xiva, Ismael (2024). Substitució i pervivència de la toponímia prejaumina en el paisatge valencià després de l’expulsió dels moriscos: el cas del terme d’Onda a través d’establiments de colons en 1617. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, (97), 151-185.

ANNEX DOCUMENTAL

1. CARTA DE PARTICIÓ DELS TERMES DELS CASTELLS DE FANZARA, ONDA I SUERA

feta entre els termes de Fanzara i d'Onda el 2 de març de l'any 1332 i autoritzada pel notari Bernat Ponç

trasllat fet a Onda el 15 de gener de 1599 pel notari Francesc Martí Bonarrés

Signatura: Arxiu Ducal de Medinaceli de Sevilla. Sección Segorbe, 64-1, f. 51r-63v || Publicació: Guerrero, F. (1990). La carta de partición de los términos de Fanzara, Onda y Suera. Miralcamp, 6, 81-90.

Traducció pròpia del llatí al valencià

Aquest és el trasllat sens error, lleial, bo i fidel fet a Onda, per mi, Francesc Martí Bonarrés etcètera, notari públic del Regne de València, el dia quinze del mes de gener de l'any mil cinc-cents noranta-nou, pres i copiat, de cert instrument públic de partició de termes en la seua pública forma redactat i rebut per l'honorable i discret Bernat Ponç, notari, el dia sis de març de l'any mil tres-cents trenta-un, el tenor del qual instrument és d'aquest mode:

Conegueu tots els presents i els futurs que, durant llarg temps, ha sorgit o s'ha discutit una dissensió o controvèrsia entre els hòmens habitants en el castell, vila i alqueries d'Onda i els seus termes d'una banda, actuants o defenents, i els hòmens habitants en el castell, vila i alqueries de Fanzara i els seus termes d'una altra, igualment actuants o defenents, per raó de la divisió i partició dels termes, castells i llocs dessús dits etcètera. Per aquesta raó, Ferrando Ramírez, cavaller, alcaid de Xèrica, així com a procurador del noble en Jaume, senyor de Xèrica, amb públic instrument fet per l'autoritat de Joan de Conques, notari públic per a totes les terres del noble en Jaume, que fou senyor de Xèrica, a saber el cinquè de les calendes de març de l'any del Senyor mil tres-cents trenta-un, com és contingut més llargament en ell, i fra Dalmau de Cruelles, comanador d'Onda, tenint la comissió del reverent i religiós senyor fra Pere de Tous, per la gràcia de Deu mestre de l'orde i milícia de Montesa, la qual comissió consta per certa carta en paper de dit senyor mestre i amb el seu segell en el dors segellada, el tenor de la qual és de la forma següent:

Nos, fra Pere de Tous, per la gràcia de Déu humil mestre de la casa de la cavalleria de Montesa. Per la diligència i lleialtat de vós, honrat i religiós fra Dalmau de Cruelles, comanador d'Onda, en nostre Senyor molt confiants, amb la present carta nostra, us encomanem, en nom nostre i per nos, designats a açò alguns prohoms d'Onda, i amb el seu consell confiats i pujats, de fer, consentir, i fermar i atorgar la partició dels termes d'Onda i Artana i de Veo, i d'altres castells i llocs que parteixen termes amb Onda, dels quals siga o serà ser qüestió o contracte dels termes. Us donem i atorgem ple poder per a fer per nos la partició de dits termes, i per a consentir i atorgar qualsevol divisió que siga feta dels dits termes, i per a posar fites i mollons en aquells per a perdurable memòria, i per a fer totes les altres coses que nos podríem fer si hi fórem personalment. Us encomanem que les dessús dites coses les feu escriure íntegrament. Donada en la vila de Sant Mateu, el catorzè de les calendes de març de l'any del Senyor mil tres-cents trenta-un.

Finalment, tenint un manament especial per a ordenar, dividir i determinar els termes dessús dits, i per a posar entre ells mollons, i per a firmar així com per a concedir. Volent, tanmateix, enfrontar les situacions presents i evitar els escàndols de la malícia, per a que no puguen ocórrer entre dit senyor noble i dit senyor mestre i els hòmens i vassalls d'ambdós, de manera que, unànimement i concordada, treballen per a evitar penalitats i dispendis, pel bé de la pau i la concòrdia, de la tranquil·litat i l'amor entre ells, per a aconseguir la bona amistat i la vertadera aliança per a sempre. Considerant també els poders per dit senyor noble i senyor mestre dessús dits concedits o atribuïts, de comú acord i consens dels venerables Joan Ferrándiz de los Arcos, alcaid dels castells de Suera i de Fanzara, i de Pere Tomàs, Bruno Pellicer i Ramon Metge, com a procuradors i síndics de la universitat de la vila d'Onda, amb públic instrument fet per l'autoritat del notari sotasignant, a saber el cinquè de les calendes de març de l'any infrascrit, i d'altres hòmens dels dessús dits castells i llocs, els quals, presents, prengueren part, accediren personalment i procediren a dividir i determinar els termes dessús dits, i feren posar entre ells fites o mollons del mode que segueix:

I fou posat el primer molló en vista de Xiclà, que és a la banda de dalt de cert barranc mitger entre els termes dels castells d'Onda i de Suera i de Fanzara dessús dits, i partint de dit molló i descendint per dit barranc en línia recta fins a cert punt del Pla de Xiclà, a prop de certa via o camí públic, fou posat en dit pla el segon molló.

Però, dit camí roman en terme d'Onda, i partint de dit segon molló fins al barranc anomenat de Xiclà, en línia recta, i a la vora de dit barranc, fou col·locat allà el tercer molló.

I partint de dit tercer molló, i descendint per dit barranc anomenat de Xiclà, que divideix els termes d'Onda i Fanzara, fins a cert barranc que descendeix de certa mola, i travessant més enllà de dit barranc, a la vora del qual fou posat el quart molló.

I partint de dit quart molló i ascendint en línia recta pel vessant de les aigües que passa a través del camí cap a la muntanya anomenada Tossal de Benigalit, al mig del qual fou posat el cinquè molló.

I partint de dita muntanya de Benigalit, i descendint en línia recta fins al barranc de la Cantella, i travessant-lo fins al barranc anomenat de Matalbarrotxa, i a la vora de la unió de dits barrancs fou posat el sisè molló.

I travessant dit barranc de Matalbarrotxa, i ascendint en línia recta fins a certa muntanya redona, vora dit barranc, pel vessant de les aigües, al mig del qual fou posat el setè molló.

I ascendint per certa muntanya en línia recta, pel vessant de les aigües, sota el cim fou posat el huitè molló.

Tornant pel costat de dita muntanya, i descendint en línia recta, fins al barranc, i ascendint la muntanya o Tossal del Mig, en el cim del qual fou posat el novè molló.

I descendint de dita muntanya fins al barranc, a la vora del qual fou posat el desè molló.

I travessant dit barranc i ascendint cap a la muntanya anomenada el Tossal Gros, que és dalt de l'Ombria anomenada de Fanzara, enfront seu, fou posat l'onzè molló.

I partint de dit molló i descendint pel costat de certa serra, i ascendint per dita serra pel vessant de les aigües, en el cim de la mateixa serra, fou posa el dotzè molló.

I descendint per dita serra, per on discorren les aigües fins a les parts, i en dita serra, fou posat el tretzè molló.

I partint de dit molló i avançant vers les penyes existents damunt del pla anomenat de Carrascosa, en línia recta, fou posat en el cim de dites penyes el catorzè molló. 

I baixant per dites penyes fins a cert mont o tossal existent damunt de l'assut del molí de Carrascosa, i allà fou posat el quinzè molló.

I partint de dita muntanya pel mateix costat, i descendint en línia recta, per on discorren les aigües fins a una penya existent a la vora del riu de Millars, i allà fou posat el setzè molló.

És cert que l'entrada a dit riu roman tal com les aigües solen discórrer per a regar els camps d'ambdues parts, sota la condició que l'esmentada entrada al riu no siga llaurada ni en ella es faça cap classe de pastura ni de sega d'herba ni [...] de cap manera se'n prenga. I travessant dit riu de Millars i ascendint vers Canèrnula [pensem que és un error de transcripció de l'original llatí fet per Guerrero i, a falta de poder veure el document, pensem que podria ser cavernula, que significa "coveta", cosa que encaixaria amb l'efectiva presència en la zona de xicotetes coves, algunes de les quals amb diverses boques] pel forat de més enllà de dita Canèrnula [ídem], en el cim d'una roca fou posat el dessetè molló.

I partint de dit molló i descendint pel costat de certa muntanya fins a cert barranc, i ascendint en línia recta fins a un altre barranc, i travessant-lo, i ascendint cap a cert terreny alb, en el cim del qual fou posat el dihuitè molló.

I ascendint pel costat de certa muntanya, en línia recta vers cert lloc anomenat, sota el cim del qual fou posat el denovè molló.

I ascendint en línia recta cap a la serra, i per la mateixa serra, per on discorren les aigües cap a ambdues parts, vers certa muntanya o tossal, en el cim del qual fou posat el vintè molló.

I ascendint en [...] per dita serra pel vessant de les aigües fins a una altra certa muntanya, en el cim de la qual fou posat el vint-i-unè molló.

I partint de dita muntanya pel mateix costat, fins a cert barranc, en línia recta travessant-lo, i ascendint a certa muntanya o coll, i fou posat allà el vint-i-dosè molló.

I descendint fins a un altre barranc anomenat de Berita, i travessant-lo, i ascendint en línia recta vers certa muntanya damunt d'un terreny rogenc, en el cim de la qual fou posat el vint-i-tresè molló.

I ascendint per la serra per on discorren les aigües cap a ambdues parts fins al camí public anomenat del Port, i en dit camí fou posat el vint-it-quatrè molló, que és mitger entre els termes del castell de Fanzara i del castell d'Onda i del Castell d'Alcalatén.

I allà finalitza el terme del castell de Fanzara dessús dit.

De totes les coses dessús dites, dels actes de divisió i determinació dels mollons dessús dits en els llocs i muntanyes esmentats, com és escrit dalt, els dessús dits venerable Ferrando Ramírez i fra Dalmau de Cruelles, i tots els altres dessús dits, em requerien a mi, el notari sotasignant, que de la dita divisió de termes fera per a ells dos instruments públics, dividits alfabèticament, a fi que així puga constar la veritat de totes i de cadascuna de les coses dites, i ser mostrada, així com manifestada.

El que ha estat fet entre els termes del castell d'Onda i de Fanzara, el sisè de les nones de març de l'any del Senyor mil tres-cents trenta-un.

Sig+ne de Ferrando Ramírez, procurador de dit noble Jaume senyor de Xèrica.

Sig+ne de fra Dalmau de Cruelles, comanador d'Onda, dessús dit, que ho concedim i confirmem.

Sig+ne de Joan Ferrándiz de los Arcos, alcaid dels castells de Suera i de Fanzara.

Sig+ne de Pere Tomàs. Sig+ne de Bruno Pellicer. Sig+ne de Ramon Metge, procuradors, síndics dels hòmens de la universitat d'Onda, que tot allò dessús dit s'ha fet amb el nostre consell i consentiment, ací ho aprovem, concedim i confirmem.

Són testimonis d'açò, Pero Sánchez de Ribavellosa, veí de Xèrica; Domingo Llàtzer i Pere Gargallo, veïns d'Onda.

Sig+ne del dit noble en Jaume senyor de Xèrica, que tot allò dessús dit s'ha fet amb el nostre manament, consell i voluntat, ací ho aprovem, concedim i confirmem, en la ciutat de València, a saber el quinzè de les calendes d'abril de l'any dessús dit.

Presents foren per testimonis Ramon Roca, prevere [...] alcaid de Mora, i Joan de Conques, notari, veí de Xèrica.

Sig+ne del reverend i religiós senyor fra Pere de Tous, per la gràcia de Déu mestre de l'orde i milícia de Montesa dessús dit, qui tot el dessús dit amb el nostre manament, consell i voluntat s'ha fet, ací ho lloem, concedim i confirmem, en la ciutat de València, a saber el huitè de les calendes de juny de l'any del Senyor mil tres-cents trenta-dos.

Presents foren per testimonis Ferran Bou, ciutadà de València, Arnau Celon, veí de Vilafamés, Guillem Galceti, veí de Silla, i Rodrigo de Castellot, veí d'Onda.

Sig+ne de Bernat Ponç, per autoritat reial notari públic en tota la terra i dominació del sereníssim príncep senyor rei d'Aragó, regent de les notes de Guillem Ferran [...] notari, qui, per decret de la cort d'Onda, pose el meu acostumat signe en el present instrument, el sisè dels idus de novembre de l'any del Senyor mil tres-cents quaranta-tres.

He examinat el dessús dit instrument amb la seua nòtula i amb l'afegit en la sisena línia on es diu "a vós", i amb l'afegit en la tretzena línia on es diu "i partint de dit quart molló", i amb l'afegit en la mateixa línia on es diu "Tossal", i amb l'afegit en la dessetena línia on es diu "i ascendit per dita serra", i en la vintena línia amb l'afegit on es diu "pel forat de més enllà [...]", i en la vint-i-tresena on es diu "damunt", i en la vint-i-quatrena línia on es diu "i castell d'Onda".

Sig+ne meu de Francesc Martí Bonarrés, notari públic en tot el Regne de València, qui extragué aquesta present còpia de la seua forma original, i la comprovà diligentment , i la manà escriure per un altre, i la tancà en aquestes tretze fulles de paper, inclosa la present, a Onda, en el mes i any continguts en la primera de les seues pàgines.

Tanmateix, consta que en la quinta fulla, en la primera pàgina, en la dihuitena i en la denovena línies, és raspat i esborrat, i en la primera i segona línies de la segona pàgina de la cinquena carta, també és raspat i esborrat entre les paraules barranc i de la, i en la catorzena i la quinzena línies de la primera pàgina de la desena carta és raspat i esborrat entre les paraules tot i de.

També consta que en la segona pàgina de la setena carta n'hi ha un espai sense escriure entre les paraules ni i cap, i en la segona i tercera línies de la segona pàgina de l'onzena carta n'hi ha un altre espai sense escriure entre les paraules prevere i alcaid, els quals han sigut tan malmesos per l'antiguitat, que allò que era escrit en aquest lloc, no pot ser llegir de cap manera.

--

2. CARTA D'ESTABLIMENT DE L'ALQUERIA DE LA LLEUXA

feta a Xèrica el 18 de març de 1345 i autoritzada pel notari Pere de Carrasses

Signatura: Arxiu del Regne de València. Reial Cancelleria, 611, f. 218r || Publicació (parcial): Barceló, C. (1983). Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells. València: Diputació Provincial de València.

Traducció pròpia de l'aragonès al valencià

Sapigueu tots, com jo en Pedro senyor de Xèrica, atenent i reconeixent que serà del profit i millora de la meua terra i dels habitants i habitadors en aquella, especialment del lloc de Fanzara, alqueria de Suera, faig pobla nova de moros en l’horta de la dita alqueria, ara anomenada Lleuxa, i que siga dita alqueria ajuntada a l’alcaidia de Suera. 

És a saber a tants pobladors de moros com viure-hi i estar-hi. 

Atenent encara que tota pobla nova per a aquella millorar ha de ser privilegiada amb algunes gràcies, franqueses i llibertats, per açò, per tenor de la present carta, a humil suplicació dels dits pobladors, atorgue i de present lliure als moros pobladors habitants i habitadors de l’alqueria de Lleuxa, les gràcies, franqueses i llibertats següents.

Primerament, vull i atorgue que els moros habitants i habitadors en la dita alqueria de Lleuxa tinguen i posseïsquen en tot temps tota aquella terra llaurada i per llaurar que és afrontada i limitada, així com és la penya que anomenen Angost, on passa l’aigua pel mig de la penya d’aquella la dita pobla, com aigües, muntanyes, pastures, camps comunals, deveses i amb tots els seus drets, milloraments, termes i pertinences, totes les que dintre les dites limitacions puguen haver-hi.

També vull i tinc per bé que els habitants i habitadors en la dita alqueria de Lleuxa siguen francs de peita i sofra i de demanda, que a mi ni als meus no n’hagen de donar. És a saber del d’aquesta present carta és feta en tres anys contínuament complerts, els quals, una volta complerts, els dits pobladors presents i els futurs hagen de donar a mi i als meus per cada any la seua peita ordinària i fer sofra i totes i cadascuna de les altres servituds reals i personals segons els altres moros de la meua terra donen i fan i són tinguts a donar i fer per les possessions i béns que tenen o per altres raons qualsevols.

També done i assigne bovalar a la dita alqueria de Lleuxa i als habitants i habitadors en aquella. És a saber del lloc aquell que anomenen Hueday, així com puja i ix al camí que va del Castell de Fanzara a Onda, i al molló on parteix el terme d’Onda amb Fanzara, i com van els mollons al mas d’en Rufat, i de l’altra banda com va el riu de Millars, segons que el dit bovalar fins a aquell és assignat i amollonat per manament meu per Martín Pérez de Gavarda, batle de Xèrica, i per Mahomat Abenaex, alcaid general de tota la meua terra. Emperò vull que els dits pobladors hagen de deixar pas suficient pel dit bovalar per a abeurar en el dit riu els ramats que van a herbejar al terme de Suera i de Fanzara, segons que el dit pas ha estat en el temps passat, i és hui dia. 

També atenent encara que el dit Mahomat Abenaex, alcaid de manament meu, cedí, dividí i partí als dits pobladors o a alguns d’ells quinyons de terra en la dita alqueria de Lleuxa i en la seua horta, i m’és suplicat per aquells que la dita divisió i partició els confirme i atorgue, per açò la dita suplicació, així com consonant a raó benignament rebuda, atorgue, lloe, confirme i ratifique la dita divisió i partició feta als dits pobladors dels dits quinyons de terra pel dit alcaid, segons que aquella és feta, tenint-la per ferma, així com si per mi mateix haguera estat feta. 

En testimoni del qual mane fer aquesta carta pública segellada amb el meu segell pendent en certa data, que fou feta en Xèrica a díhuit dies de març de l’any del Senyor mil tres-cents quaranta-cinc. 

Van ser testimonis a açò presents Sanç de Tomàs i Pero Ximénez de Humbierri, i Hamet Bidiç, alamí de Viver.

Sig+ne de Pere de Carrasses, escrivà del noble en Pedro senyor de Xèrica dessús dit i notari públic en tota la terra i senyoria seua, qui, per autoritat d’ell, a totes les dessús dites coses present va ser-hi i aquesta carta escrigué com les lletres sobreposades. En la dihuitena línia on es diu ‘ençera’, i en la vint-i-unena línia del signe on es diiu del ‘e çerro’.

--

3. CARTA DE PAGAMENT DEL TREBALL DE JOAN DE JOANES AL SALVADOR D'ONDA

feta a València el 3 de gener de 1555 i autoritzada pel notari Joan Alamany

Signatura: ACPV. Protocols, 29.043, f. 9r || Publicació : Mundina, Bernardo (1884). Reseña histórica de la milagrosa imagen del Salvador. València: Casa de Beneficencia.

Traducció pròpia del llatí al valencià

Dia 3 de gener de l’any de la Nativitat del Señor de 1555.

Siga a tothom conegut com jo, Joan Macip, pintor habitant de la ciutat de València, conscient i lliure, confesse i, en veritat, reconec a vós, l’honorable Miquel Ferrandis, ermità de l’ermitori de Sant Salvador situat en el terme d’Onda, Regne de València, present, i als vostres, que, en presència del notari i testimonis infrascrits, m’heu donat i pagat de diners vostres propis, segons heu declarat, i jo he hagut i rebut de vós a la meua completa voluntat realment comptant onze lliures, moneda reial de València, per vós a mi degudes per obrar, daurar i acolorir la pintura i il·luminar una imatge de Sant Salvador i per pintar-vos el sagrari i pastera. I per ser açò veritat, renuncie conscientment a tota excepció pels diners no comptats i per vós a mi no haguts i no rebuts com és dessús dit i l’engany. En fe i testimoni de les quals coses us faig fer pel notari infraescrit, present, àpoca en instrument públic, la qual és feta a València el 3 de gener de l’any de la Nativitat del Senyor mil cinc-cents cinquanta-cinc. El meu sen+yal del dessús dit Joan Macip, que ho concedisc i ho signe.

Són testimonis d’açò els honorables Jeroni Cardona, pintor, i Onofre Puig, sastre, habitants de València.