Noms antics d'Onda (I): el Tossal de la Penya d'en Gavella
Noms antics d'Onda (I):
el Tossal de la Penya d'en Gavella
Ismael Xiva i Molina.
En desembre de 2025, vam publicar la investigació Importància de la documentació pretèrita en l'estudi lingüístic dels topònims: els casos de Conchones (Argeleta, l'Alt Millars) i de Parents (Onda, la Plana Baixa), dins del llibre col·lectiu Entre noms i llocs: una mirada onomàstica des de la Franja d’Aragó, editat per la Societat d'Onomàstica i l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua. En ella, a peu de pàgina, donàrem a conèixer un parell de topònims desapareguts d'Onda amb l'excusa d'enumerar algunes de les muntanyes més elevades del seu terme.
Un d'estos noms de lloc que s'han perdut i que, ara, de nou veu la llum és el del Tossal de la Penya d'en Gavella, que hem pogut documentar en una única ocasió. Com que es tracta d'un hàpax —és a dir, d'un topònim que coneixem per mitjà d'una sola cita—, generalment seria difícil identificar-lo amb l'element geogràfic al qual anomenava. Però, en este cas, el passatge on se cita inclou referències a altres topònims que sí que han perdurat i que, per tant, sabem situar en el mapa. Este fet fa possible ubicar el Tossal de la Penya d'en Gavella en el present.
Anem a pams. El document on és esmentat el topònim consistix en una escriptura de carregament de censal feta per Joan Montsonís i Elisabet Castelló —matrimoni d'Onda—, i Jaume Castelló —llaurador també d'Onda—, a favor del notari onder Francesc Bonarrés, amb data de 9 de juny de 1588. Com a garantia del pagament de la pensió o cànon corresponent, els atorgants assenyalaren diverses propietats immobiliàries que posseïen en Onda. Entre elles, van consignar-hi la següent, consistent en un mas i les terres del voltant:
«Quodam mansio sive mas nostrum, dictorum conjugum, franco et quitio, continens in se varia trocea terre, tam rigandiva quam sicani, nec non etiam continens in se varia trocea tam vinea quam siliqueto quam oliveti, unarum quadam oville, sito et posito in termino ville Onde, in partita vulgariter dicta Lo Cami de l Alcora, prout confrontatur cum monte dicto La Talaja, et cum vinea Thome Soler, itinere dicto de l Alcora medio, et cum siliqueto heredum Lodovici Lopico, et cum monte sive toçal de la Penya den Gavella, et cum vinea et siliquetis Michaelis Yvanyes, et cum vinea Michaelis Salvador»(1).
«Una masia o mas nostre, de dits cònjuges, franc i lliure, que conté diversos trossos de terra, tant de regadiu com de secà, i també diversos trossos de vinya, de garroferar i d'oliverar, amb un corral, situat i posat en el terme de la vila d'Onda, en la partida vulgarment anomenada del Camí de l'Alcora, confrontant amb la muntanya anomenada de la Talaia, i amb la vinya de Tomàs Soler, camí anomenat de l'Alcora enmig, i amb el garroferar dels hereus de Lluís Llopico, i amb la muntanya o Tossal de la Penya d'en Gavella, i amb les vinyes i garroferars de Miquel Ibáñez, i amb la vinya de Miquel Salvador».
Així doncs, el text anterior situa el mas, el corral i les terres circumdants en la partida del Camí de l'Alcora. Ara bé, tal com vam advertir en Xiva (2022), este topònim no es referix a l'actual camí de l'Alcora —ara carretera CV-21—, sinó a un altre d'anterior que enllaçava la vila d'Onda i la capital de l'Alcalatén situat més a l'oest. Al que després es conegué com a camí de l'Alcora i ara és la referida carretera, se l'anomenava de Vilafamés (2) o del Pont (3) en el segle XVI.
Amb tot, este camí vell de l'Alcora s'ha conservat parcialment seguint l'itinerari següent: Camí Castelló > Carrer Bonaire > Carrer d'Alfonso Pallarés > Carrer de mossèn Martí > Carrer d'Isidoro Peris > Carrer d'Enric Valor > Avinguda de la Constitució > Camí vell de l'Alcora (Carretera del Sitjar) > Camí de Xorva. S'acaba en el punt per on travessava el riu de Millars, lloc en què ara la talla l'embassament del Sitjar, al peu de la Penya de Ramos. De més, està senyalitzat com a via pecuària.
D'altra banda, sens dubte, el «monte dicto La Talaja» del document és la muntanya de la Talaia i, en efecte, per la seua vora passa este antic camí de l'Alcora.
El fet que el document parle de terres de regadiu i de terres de secà dins de la finca del mas fa difícil que el Tossal de la Penya d'en Gavella fora l'actual Penya de Ramos. Açò és perquè l'Horta de la Vila no arribava fins a ella en el segle XVI, sinó que, conforme a l'establiment del Bovalar d'Onda de 1246 —publicat per Garcia Edo (1988)—, aquella s'acabava abans d'aplegar al Bovalar. I, entre el nucli urbà i la Penya de Ramos, s'interposa, justament, el Bovalar, «extra ortas de Onda». Un altre tema és que, en temps prou recents, s'hagen perforat pous en el Mas de Pere i al peu de la Talaia per a transformar antigues terres de secà en regadiu.
En conseqüència, les úniques terres de regadiu que devien existir en esta àrea del terme d'Onda eren les que afrontaven amb el camí del Port, el qual, en este tram, es correspon amb l'actual carretera CV-20. Així mateix, ho serien les situades del barranc del Salvador cap a la vila, partides de Benabar i de Cagaferral. Per exemple, un document de 1631 es referix a una heretat de secà, plantada de garrofers, de 25 jornals de superfície, «sitam en positam en lo Bovalar dicte ville Onde», tancada per un cantó pel camí de la Talaia (4).
En canvi, en 1572, sí que llegim d'una altra heretat, però d'horta, que s'ubicava «in Orta dicte ville Onde, in partita dicta del Cami del Port, confrontatur ad longum (...) cum itinere del Port»(5). El mateix any trobem un tros de terra «sitis et positis in Orta dicte ville [d'Onda], in partita dicta de Benabar, Camí del Alcora (...) confrontantur cum dicto itinere (...) et cum semita quae afronta versus partitam de Benabar»(6). O siga, esta última finca afrontava tant amb el camí de l'Alcora com amb la senda que separava la partida del Camí de l'Alcora i la partida de Benabar. L'anterior descarta quasi per complet que el mas de Joan Montsonís i d'Elisabet Castelló fora el mas de Pere o de Blasco —vora la Penya de Ramos—, o el mas de Sancho —en el vessant nord de la Talaia—.
D'una banda, tindríem que l'heretat es dividia en secà i en regadiu; d'una altra, que la tancaven les muntanyes de la Talaia i del Tossal de la Penya d'en Gavella; i, finalment, que afrontava amb el camí de l'Alcora i que comptava amb un corral. Esta darrera dada és important, perquè l'únic corral que sabem que va existir per allà fou el dels Capellans, ja desaparegut, més tard anomenat de Feliu (Xiva, 2022). Alhora, devia tractar-se d'un corral prou antic, ja que els capellans —entenem que el clergat de la parroquial d'Onda—, ja tenien censits al seu favor «troços de terra cami de l Alcora»(7) en 1476.
Tot plegat, reduïx notablement l'àrea de búsqueda del Tossal de la Penya d'en Gavella. A pesar que cride l'atenció el silenci del document sobre el barranc del Salvador, sembla clar que el mas degué estar entre les muntanyes de la Talaia i de Farons, amb la zona de regadiu al sud del barranc del Salvador i la de secà, al nord. Si assumim que el corral al·ludit era el dels Capellans, llavors caldria posar-lo vora el camí vell de l'Alcora, a prop d'on ara hi és el pou de la Mare de Déu del Carme.
En conseqüència, la muntanya que, en el segle XVI, s'anomenava del Tossal de la Penya d'en Gavella ha de ser la que ara es coneix com a Farons. Esta afirmació encara agafa més força quan observem que, en el segle XVIII, Farons encara no es deia així, sinó que la trobem documentada com «el Tosal» (Xiva, 2022).
Anys documentat: 1588.
Evolució: Tossal de la Penya d'en Gavella (1588) > el Tossal (1779) > Farons (segle XIX-XX)
Motivació: Antroponímica.
Tipus de topònim: Rural.
NOTES ARXIVÍSTIQUES
(1) AHPC. Cartoixa de Valldecrist, caixa 8.031, expedient 11, f. s/n.
(2) ACPV. Protocols, 23.463, f. s/n.
(3) AMV. Protocols notarials, 1.745, f. 278v.
(4) ACPV. Protocols, 1.149, f. s/n.
(5) ACPV. Protocols, 23.463, f. s/n.
(6) Ídem.
(7) ARV. Batllia General, llibre 1.317, f. 115v.
FONTS BIBLIOGRÀFIQUES
Garcia Edo, V. (1988). Onda en el siglo XIII. Onda: Ajuntament d'Onda.
Xiva, I. (2022). Toponímia dels corrals del terme d’Onda en el segle XVIII a través del llibre d’assegadors de 1779. Onomàstica. Anuari de la Societat d'Onomàstica, (8), 125-161.
.jpg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada