Any 1555: dies ad quem de la fundació de l'ermitori del Salvador d'Onda


Any 1555: dies ad quem de la fundació de l'ermitori del Salvador d'Onda

Ismael Xiva i Molina.

Aquest article fou publicat originàriament a Facebook el 6 d'agost de 2022.

Onda celebra hui la festa del Santíssim Salvador, patró principal de la vila. Al fil d’açò, sobre l’antiguitat de l’ermitori que té dedicat vora l’antic camí que duia des del poble fins a Puertomingalvo, la primera notícia del temple és de l’any 1555. Es tracta d’una àpoca per mitjà de la qual Joan de Joanes reconegué haver cobrat onze lliures de moneda reial de València per pintar la imatge del Salvador i el sagrari. Fou Miquel Ferrandis, aleshores ermità de l’ermitori del Santíssim Salvador, qui lliurà aquesta quantitat al conegut pintor valencià a la ciutat de València, en presència del notari Joan Alamany, el 3 de gener d’aquell any (ACPV. Protocols, 29.043, f. 9r). 

El document, conegut des del segle XIX, sembla desmentir una llegenda que explica que la imatge original del Salvador onder –destruïda en 1936–, era obra de Nicodem i de Sant Lluc. Tanmateix, manté la incògnita sobre qui va fer la talla perduda fa vora cent anys. 

Una altra llegenda diu que la imatge fou trobada on hui dia està l’ermitori –en el límit d’Onda i Fanzara–, i que, atès que mirava cap a Onda, els onders abraçaren el patronatge del Salvador, mentre que els fanzarins es conformaren a fer una festa a l’ermitori una volta a l’any. Aquesta és la versió que expliquen els gojos en castellà: “En esta altura frondosa / vuestra imagen se apareció / y al pueblo de Onda ofreció / su protección poderosa”. També és difícil que siga certa, ja que Fanzara estigué habitada per mudèjars –després moriscos– fins a 1609.

En qualsevol cas, la del Salvador és una festa molt arrelada a Onda, més enllà del significat religiós que té, i el veïnat hi participa massivament a la romeria que es fa des de la vila fins a l’ermitori cada 5 d’agost de vesprada. Hui dia 6, la tradició és dinar paella amb ànec.

Imatge del Salvador exposada en el museu parroquial de l'església de l'Assumpció d'Onda.
Fotografia: Ismael Xiva i Molina. 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda

Imatge
El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda Ismael Xiva i Molina. L’Ull de Déu — també conegut en la seua forma castellana, que fou la primera en què es difongué, com “El Ojo de Dios”—, és un hagiotopònim —o siga, un nom de lloc motivat per una advocació religiosa—, alhora que un neotopònim —és a dir, un nom de lloc inventat fa relativament poc—, que s’utilitza des de fa vora 20 anys per a designar unes ruïnes situades al nord-est del tossal de Beniparrell, per dalt del Racó de Lleó. L'Ull de Déu. Fotografia: Ismael Xiva i Molina. La motivació d’esta denominació no és una altra que la forma de les referides ruïnes —una base triangular feta de pedres—, que recorda a una de les representacions més populars i tradicionals del Déu dels cristians. La proximitat de l’emplaçament a l’ermitori del Salvador també va contribuir al naixement de l’hagiotopònim, així com a l’aparició de diferents teories sobre el seu origen. L'Ull de Déu des d
Més informació

El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després

Imatge
  El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després   Ismael Xiva i Molina. Ja falten pocs anys per tal que faça un segle de la presa d'una decisió que canvià per sempre el futur immediat i el destí en l'esdevenidor d'un bon tros del terme d'Onda dellà el riu de Millars, així com de la banda sud-est del terme de Ribesalbes. El 8 de novembre de 1928, el Ministeri d'Obres Públiques espanyol donà llum verda a la confecció d'un estudi a fi d'examinar la viabilitat de regular el cabal de l'esmentat curs d'aigua per a aprofitar-lo d'una millor manera per al reg de l'horta de la Plana de Borriana. «La imperiosa necesidad de regularizar las aportaciones del río Mijares, con objeto de conseguir el máximo aprovechamiento de sus aguas para el riego de la feraz huerta de La Plana, ampliando todo lo posible la superficie de la misma, llevó al Ministerio de Obras Públicas a autorizar en 8 de noviembre de 1928 el estudio de la regulación de dicho r
Més informació

Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494

Imatge
Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494 Ismael Xiva i Molina. L'ús d'una llengua determinada en les comunicacions amb coneguts i estranys, metges, advocats, notaris, mestres, institucions, etc., fa temps que deixà de ser una tria   —quan ha pogut ser-ho —,  innocent al País Valencià. Des dels primers anys del segle XVI, existeixen exemples  —publicats i republicats amb escreix —, de prohoms valencians fent apologia del castellà per raons tan badoques com les que esgrimia el poeta nostrat Narcís Vinyoles en 1510, el qual considerava la llengua castellana  «limpia, elegante y graciosa », a diferència de la resta de les parles peninsulars  —entre elles, la seua, la nostra —,  a les quals titllava de  « bárbaras y salvajes ». Després d'açò, no tardaren en aparèixer els de la corda que assegura que, si escrius en castellà, arribaràs a més gent, però que, en realitat, volen dir que, si escrius en valencià, no et llegirà n
Més informació