Motivació dels llinatges establerts a la serra d’Eslida després de l’expulsió dels moriscos (1612-1646)

Motivació dels llinatges establerts a la serra d'Eslida després de l'expulsió dels moriscos (1612-1646)

Ismael Xiva i Molina.

Aquest article fou publicat originàriament al blog 'Espadàniques' el 13 de setembre de 2022.

A Francesc Morón, repoblador de l'Alcúdia, avantpassat.

L’expulsió dels moriscos fou un dels daltabaixos més importants que patí el Regne de València en els seus més de 450 anys d’història anteriors a la derogació dels furs. En poques setmanes, una bona part de la població —al voltant d’un terç del total, unes 125.000 persones segons l’estimació feta per Lapeyre (1959)—, va ser obligada a abandonar el seu país per a embarcar cap al nord d’Àfrica. Enrere quedaren les terres que treballaven, les llars, els llocs, les viles que habitaven. Tot buit.

El desterrament dels descendents dels sarraïns que havien restat en territori valencià després de la conquesta jaumina evidencià la incapacitat del poder governant a l’hora d’aconseguir una de les fites que havia tractat d’assolir al llarg de les dècades anteriors a l’expulsió: l’assimilació dels moriscos, la dissolució d’aquesta comunitat dins de la societat cristiana. Ni tan sols l’evangelització forçada en temps de Carles I va poder reduir a una gent que, per a Joan Fuster (1962), posseïa un «fons racial autòcton», atès que, al seu parer, la barreja amb berbers i àrabs no havia bastat perquè es perdera l’arrel indígena heretada a través dels hispanoromans i dels hispanogots.

En posar el focus en la serra d’Espadà —principal regió de població morisca al nord del Regne de València—, el temps de la tolerància religiosa i de les cartes pobles que respectaven la llei islàmica —com la de la serra d’Eslida de 1242 (1) o la d’Artesa de 1302 (2), per esmentar alguns exemples—, havia quedat enrere ja en els primers compassos del regnat del rei emperador.

Fragment de la carta de població de la serra d'Eslida atorgada l'any 1242, en una còpia feta a primeries del segle XV. L'encapçalament en castellà és un afegitó posterior.

Així, sufocada la revolta dels moros espadànics contra la conversió obligatòria el 19 de setembre de 1526, el bisbat de Tortosa —al qual pertanyia bona part del territori de la serra—, desplegà un pla d’evangelització que no arribà a reeixir. Com explica Benítez (1994), el dissenyaren els comissaris apostòlics Antonio de Calcena i Antonio Ramírez de Haro, que establiren huit parròquies a l’Espadà, a banda de la d’Artana:

 •    la de la Vall d’Uixó, per a Benigafull, l’Alcúdia, Ceneja, Benizahat, Atzeneta i Benigasló;

 •    la de Castro, per a Castro, Benissabdó i Alfondeguilla;

 •    la d’Eslida, per a Eslida i les seues alqueries;

 •    la d’Aín, per a Aín i les seues alqueries;

 •    la de l’Alcúdia de Veo, per a l’Alcúdia, Veo, Benitandús i Alfara;

 •    la de la Vall de Suera, per a Saudent, Benisuleima i Castro;

 •    la de Fanzara, per a Fanzara, l’Alcúdia i la Lleuxa;

 •    la de Tales, per a Tales i Artesa.

 

Però, poc més de 25 anys després de l’erecció de les esglésies, l’enginyer italià Giovanni Battista Antonelli recorregué la serra per ordre del rei Felip el Prudent, confirmant el fracàs de l’empresa evangelitzadora. Així, en 1561, escrigué que «per tutti quei luoghi al pie della montagna non si vede una croce, ne si odono campane, ne si vede algun segno di Cristianesmo» (Ferrando, 1988). És a dir, que per tots els llocs que hi són al peu de la serra no es veu cap creu, ni s’ouen campanes, ni s’observa cap senyal de cristianisme.

Aquesta impossibilitat de canviar la fe d’aquells moriscos que, oficialment eren cristians nous i havien pres per nom sants del santoral, però que, de manera més o menys privada, continuaven practicant els preceptes de l’islam i fent ús dels seus antropònims àrabs convergí amb la por a l’enèsim aixecament musulmà en la península. Tot i el desarmament de 1563 —que suposadament llevà de les mans de tots els veïns de l’Espadà qualsevol classe d’arma—, la monarquia no es refiava de les seues intencions. Açò, fins i tot quan el marquès d’Aitona i virrei de València, Francesc de Montcada i Cardona, digué en 1588 que «los moriscos deste Reyno de Valencia estan (a lo que se entiende) sossegados y quietos, sujetos y con mucha obediencia y respecto ala Justicia, attendiendo à sus casas y haziendas». (3) En eixe mateix temps, els inquisidors Pedro Girón i Pedro Pacheco advertiren particularment que la serra d’Espadà «se quedo como stava en el levantamiento passado» i afegiren que «si en este Reyno se obiesen de levantar los moriscos pareçe que abrian de acudir a estas partes». (4)

La sentència dels moriscos estava segellada i feia temps que els amenaçava el desterrament, més encara quan d’alguns d’ells es pregonava que havien fet «molts danys robos y homicidis (...) anant armats ab pedrenyals y pistolets en los termes dels lochs del riu de Millas vila de Onda y altres» i que «...son tans los dits mals que fan que la gent no gosa trepijar ni anar a ses heretats...». (5) L’anunciat desenllaç arribà el 22 de setembre de 1609, moment en què, en nom de Felip el Pietós, el marquès de Caraçena i virrei aleshores de València, Luis Carrillo de Toledo, feu publica l’ordre d’expulsió, atès que «continuando con su apostasia y prodicion, han procurado y procuran por medio de sus Embaxadores, y por otros caminos el daño y perturbacion de nuestros Reynos». (6) En poques setmanes, la serra d’Espadà i la resta de llocs de moriscos del Regne de València quedaren abandonats.

L’eixida cap a Àfrica dels moriscos comportà la necessitat de repoblar les comarques buidades amb colons cristians. I és que només els expulsats de la serra d’Eslida deixaren darrere seu abandonats 354 jornals de terra valorats en 2.298 lliures, a banda d’un mas estimat en 200 lliures més. A altres llocs del País Valencià, com ara el districte de Morvedre, la sagnia fou molt més important, amb heretats sense conrear en aquesta zona valorades en més de 41.000 lliures. (7)

Amb tot, el repoblament no fou ni un procés senzill, ni un procés ràpid. En el cas espadànic, durà gairebé una dècada. Per exemple, la carta pobla de Benitandús i d’Alfara va ser atorgada en 1611, però la de Tales no se signà fins a desembre de 1616 (Guinot i Ardit, 2017). Alguns llocs mai més foren habitats, com ara l’Alfàndega —que, per la butlla Apostolici Muneri del papa Climent VIII de l’any 1602, es pot entendre que estava destruït des de la revolta de 1526—, o Almaxaraca —els habitatges del qual foren transformats en corrals.

Entre les moltes derivades que aquesta substitució del veïnat comportà immediatament, una va manifestar-se a través d’un canvi radical en els llinatges presents a la serra d’Espadà. En aquest sentit, no quedà ni rastre dels cognoms dels moriscos. D’ara endavant, tots serien de famílies cristianes velles, de gent de soca-rel de la creu.

Parant esment en els repobladors de la serra d’Eslida —açò és, el moll de l’os de la contrada pel seu vessant oriental, amb la mateixa Eslida, Aín, l’Alcúdia de Veo i Veo—, amb els colons arribaren 21 llinatges nous a Eslida, 17 a Aín, 25 a l’Alcúdia i 14 a Veo, segons es desprèn del text de la carta atorgada el 28 de setembre de 1612, publicat per Guinot i Ardit (2017). Al llarg de les dècades següents, encara n’aplegaren més, com recull el cens que es feu l’any 1646.

En aquesta investigació, s’analitza la motivació de tots els llinatges de cristians vells que arribaren a la regió geogràfica objecte d’estudi a fi de determinar quin era l’element o elements més habituals que els havien generat.

Entrant en matèria, en 1612, van establir-se a Eslida els pobladors següents: 

1.       Onofre Bodí

2.      Salvador Cerdà

3.      Jeroni Cerdà

4.      Pere Asensio

5.      Joan Asensio

6.      Miquel Pedro

7.      Miquel Joan Fortunyo

8.     Lluc Emperador

9.      Joan Ballester

10.  Pau Meneu

11.   Francesc Meneu

12.  Lluís Meià

13.  Benet Mançana

14.  Pere Silvestre

15.  Pere Fraga major

16.  Pere Fraga menor

17.   Joan Puig

18.  Jaume Puig

19.  Vicent Galarza

20. Joan Martí

21.  Miquel Sorribes

22. Josep Marí

23. Tomàs Giner

24. Pere Pastor

25. Joan Ribes

26. Francesc Vicent

Vista d'Eslida des de la penya de la Boda. Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

Per la seua banda, els «novos populatores loci de Ayn» van ser: 

1.       Francesc Mondragón

2.      Joaquim Mondragón

3.      Pere Mondragón

4.      Salvador Pérez

5.      Miquel Pérez menor

6.      Miquel Pérez major

7.      Guillem Malràs

8.     Antoni Blasco

9.      Pere Boxa

10.  Miquel Benedito

11.   Marc Ferrer

12.  Gabriel Barres

13.  Miquel Regual

14.  Joan Moles

15.  Miquel Sorita

16.  Tomàs Calafet

17.   Joan Garcia

18.  Pere Gómez

19.  Domingo Ximénez

20. Francesc Sorita

21.  Gabriel Cortes

22. Diego Lleó

23. Pere Sancho

Vista d'Aín des del camí del Palomar. Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

A l’Alcúdia, el contingent de colons estigué integrat per: 

1.       Pere Martín

2.      Mateu Cedrelles

3.      Joan Ramos

4.      Antoni Íñigo

5.      Sebastià Guart

6.      Bertomeu Murria

7.      Joan Murria

8.     Pere Gil

9.      Miquel Claret

10.  Antoni Fontanet

11.   Francesc Vilalta

12.  Maties Falcó

13.  Gabriel Falcó

14.  Francesc Máñez major

15.  Francesc Mañez menor

16.  Pere Segarra

17.   Francesc Morón

18.  Joan Fayos

19.  Josep Querol

20. Mateu Vilalta

21.  Gabriel Barberà

22. Francesc Silvestre

23. Miquel Queralt

24. Cristòfol Piquer

25. Gaspar Izquierdo major

26. Gaspar Izquierdo menor

27.  Miquel Báguena

28. Joan Báguena

29. Llàtzer Guillem

30. Blai Segarra

31.  Joan Villarroya

32. Joan Vilalta

33. Joan López

Vista de l'Alcúdia de Veo. Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

Finalment, repoblaren Veo: 

1.       Joan Lario

2.      Llorenç Salvador

3.      Miquel Joan Belloch

4.      Antoni Moles

5.      Antoni Centelles

6.      Baltasar Palanques

7.      Jaume Miralles

8.     Francesc Saera

9.      Melcior Armengol

10.  Baltasar Quinto

11.   Miquel Joan Escrig major

12.  Miquel Joan Escrig menor

13.  Joan Agostina

14.  Joan Blengua

15.  Bertomeu Simó

Vista de Veo des del camí d'Aín. Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

En total, la carta de repoblament de la serra d’Eslida de 1612 acredita l’arribada a aquests quatre nuclis de 97 famílies de cristians vells (Guinot i Ardit, 2017). Després de 35 anys, en 1646, aquesta xifra era si fa o no fa la mateixa, tot i que havia baixat lleugerament a 91 famílies, més dos retors residents a Eslida i a l’Alcúdia. Amb tot, només a Eslida s’hi comptaren més habitatges oberts que en 1612. Tant a Aín com a l’Alcúdia i a Veo, n’hi havia menys.

Així, els 31 caps de casa esliders de 1646, a banda del rector de l’església parroquial, eren: (8) 

1.       Mossèn Josep Ulldemolins, retor

2.      Joan Asensio, batlle [apareix com a repoblador d’Eslida a la carta de 1612]

3.      Joan Llobet, justícia

4.      Andreu Xinjuan, jurat

5.      Josep Mançana, jurat

6.      Pere Fraga [apareix com a repoblador d’Eslida a la carta de 1612]

7.      Joseph Centelles

8.     Pere Vedrissa

9.      Ballestera, viuda [Vicent Ballester apareix com a repoblador d’Eslida a la carta de 1612]

10.  Gaspar Cerdà

11.   Viuda de Vicent Castelló

12.  Pere Segarra

13.  Francesc Batlle

14.  Joan Galindo

15.  Pere Pastor [apareix com a repoblador d’Eslida a la carta de 1612]

16.  Miquel Alcón

17.   Miquel Silvestre

18.  Pere Álvaro

19.  Joan Sanchis

20. Cristòfol Segarra

21.  Miquel Tena

22. Joan Segarra

23. Bertomeu Darrós

24. Vicent Sorribes

25. Joan Sorribes

26. Miquel Gómez

27.  Vicent Castelló

28. Pau Mançana

29. Lluís Miró

30. Onofre Bodí [apareix com a repoblador d’Eslida a la carta de 1612]

31.  Gabriel Sorribes

32. Viuda de Vicent Puig

 

A Aín, se’n comptaven 19, de caps de família: (9) 

1.       Agostí Peris, justícia

2.      Joan Piquer, jurat

3.      Joan Carbo, jurat

4.      Melcior Blasco

5.      Miquel Gasc

6.      Miquel Gargallo

7.      Antoni Malràs

8.     Josep Navarro

9.      Salvador Vexell

10.  Joan Blasco

11.   Jaume Miralles

12.  Bertomeu Muñoz

13.  Blai Querol

14.  Joan Mançanera

15.  Batiste Murria

16.  Antoni Aguilar

17.   Gaspar Barres

18.  Esteve Sanaüja

19.  Jaume Blengua

 

En paral·lel, n’hi havia 29 a l’Alcúdia, a banda del capellà de l’església, que eren: (10) 

1.       Francesc Máñez, justícia [apareix com a repoblador de l’Alcúdia a la carta de 1612]

2.      Vicent Barres, jurat

3.      Blai Villar, jurat

4.      Joan Royo

5.      Pere Monçonís

6.      Jacint Herrerías

7.      Joan Vilalta [apareix com a repoblador de l’Alcúdia a la carta de 1612]

8.     Joan Bellido menor

9.      Martí Molina

10.  Jeroni Molina

11.   Jacint Saura

12.  Jacint Murria

13.  Joan Monçonís

14.  Anton Marco

15.  Joan Frías

16.  Jeroni Sandalinas

17.   Mossèn Joan Flor

18.  Gabriel Barberà [apareix com a repoblador de l’Alcúdia a la carta de 1612]

19.  Joan Báguena [apareix com a repoblador de l’Alcúdia a la carta de 1612]

20. Joan Martín

21.  Joan Fuertes

22. Bertomeu Sorita

23. Batiste Monçonís

24. Jacint Ximeno

25. Pere Castillo

26. Pere Bellido

27.  Joan Máñez

28. Francesc Morón [apareix com a repoblador de l’Alcúdia a la carta de 1612]

29. Vicent Molina

30. Joan Bellido major

 

Per últim, les 13 cases habitades a Veo en 1646 eren encapçalades per: (11) 

1.       Joan Blengua, justícia [apareix com a repoblador de Veo a la carta de 1612]

2.      Gabriel Miralles, jurat primer

3.      Jaume Ballester, jurat segon

4.      Gabriel Branjadell

5.      Vicent Sorita

6.      Joan Ballester

7.      Lluís Escrig [apareix com a repoblador de Veo a la carta de 1612]

8.     Valentí Ballester

9.      Vicent Saera

10.  Joan Aguilar

11.   Viuda de Pau Gil

12.  Domingo Palanques

13.  Sebastià Blengua

Fragment del cens dels veïns de Veo de 1646

En total, en els 35 anys que succeïren a l’expulsió dels moriscos, els quatre nuclis de la serra d’Eslida agruparen 113 llinatges diferents de cristians vells, en les proporcions següents: 

LLINATGE	Nombre de pobladors d’aquest llinatge en 1612	Nombre de pobladors d’aquest llinatge en 1646
Agostina	1	0
Aguilar	0	2
Alcón	0	1
Álvaro	0	1
Armengol	1	0
Asensio	2	1
Báguena	1	1
Ballester	1	4
Barberà	1	1
Barres	1	2
Batlle	0	1
Bellido	0	3
Belloch	0	1
Benedito	1	0
Blasco	1	2
Blengua	1	2
Bodí	1	1
Boxa	1	1
Branjadell	0	1
Calafet	1	0
Carbo	0	1
Castelló	0	2
Castillo	0	1
Cedrelles	1	0
Centelles	1	1
Cerdà	2	1
Claret	1	0
Cortes	1	0
Darrós	0	1
Emperador	1	0
Escrig	2	1
Falcó	2	0
Fayos	2	0
Ferrer	1	0
Flor	0	1
Fontanet	1	0
Fortunyo	1	0
Fraga	2	1
Frías	0	1
Fuertes	0	1
Galarza	1	0
Galindo	0	1
Garcia	1	0
Gargallo	0	1
Gasc	0	1
Gil	1	1
Giner	1	0
Gómez	1	1
Guart	1	0
Guillem	1	0
Herrerías	0	1
Íñigo	1	0
Izquierdo	2	0
Lario	1	0
Lleó	1	0
Llobet	0	1
López	1	0
Malràs	1	1
Mançana	1	2
Mançanera	0	1
Máñez	2	2
Marco	0	1
Marí	1	0
Martí	1	0
Martín	1	1
Meià	1	0
Meneu	2	0
Miralles	1	2
Miró	0	1
Moles	2	0
Molina	0	3
Monçonís	0	3
Mondragón	3	0
Morón	1	1
Muñoz	0	1
Murria	2	2
Navarro	0	1
Palanques	1	1
Pastor	1	1
Pedro	1	0
Pérez	3	0
Peris	0	1
Piquer	1	1
Puig	2	1
Queralt	1	0
Querol	1	1
Quinto	1	0
Ramos	1	0
Regual	1	0
Ribes	1	0
Royo	0	1
Saera	1	1
Salvador	1	0
Sanaüja	0	1
Sanchis	0	1
Sancho	1	0
Sandalinas	0	1
Segarra	2	3
Silvestre	2	1
Simó	1	0
Sorita	2	2
Sorribes	1	3
Tena	0	1
Ulldemolins	0	1
Vedrissa	0	1
Vexell	0	1
Vicent	1	0
Vilalta	3	1
Villar	0	1
Villarroya	1	0
Ximénez	1	0
Ximeno	0	1
Xinjuan	0	1

Gràfic 1. Llinatges dels repobladors de la serra d'Eslida en 1612 i 1646

Elaboració pròpia.

Si atenem la seua motivació, resulta la següent classificació: 

NOMS DE PERSONA I PATRONÍMICS	NOMS DE LLOC I GENTILICIS	NOMS DE VEGETALS	NOMS D’OFICIS I BOTIGUES	ALTRES MOTIVACIONS
Agostina (forma femenina d’Agostí)	Aguilar (del topònim de diverses localitats catalanes)	Boxa (pot derivar de boixar amb emmudiment de l’erra final i simplificació de la grafia -ix- a -x-)	Ballester (guerrer que combat amb una ballesta)	Alcón (del nom d’un animal en castellà)
Álvaro (nom masculí castellà)	Báguena (del topònim d’un poble aragonès)	Flor (part de la planta en què hi són els òrgans de reproducció i les seues cobertes protectores)	Batlle (en el règim foral valencià, oficial de l’administració)	Asensio (del llatí ascēnsĭo, que vol dir ascensió)
Armengol (d’Ermengol, del nom germànic Ermingaud)	Belloch (de Bell-lloc d’Urgell, topònim d’un poble de Catalunya)	Mançana (del fruit de l’arbre Pirus malus, altrament conegut amb el nom de poma)	Emperador (governador d’un imperi, en sentit figurat en aquest cas)	Barres (possiblement de barra, peça de matèria sòlida de fusta, ferro, etc.)
Barberà (de l’antropònim romà Barbarus)	Calafet (possiblement de Calafat, topònim d’un poble de Catalunya)	Mançanera (de l’arbre Pirus malus, altrament conegut amb el nom de pomera)	Ferrer (persona que treballa el ferro o fa objectes amb aquest material)	Bellido (adjectiu castellà, traduïble per bell, formós)
Benedito (nom masculí aragonès equivalent a Benet)	Castelló (del topònim de diverses localitats catalanes i valencianes)	Ramos (en castellà, de les branques de l’arbre que ixen de la soca)	Herrerías (en castellà, lloc on treballen els ferrers)	Blengua (desconeguda, tot i que el cognom actual Lengua sembla derivar d’aquest)
Blasco (nom masculí aragonès)	Castillo (del topònim de nombrosos llocs castellans)	Sandalinas (en castellà, possiblement vinculat a una planta anomenada sàndal, en sentit figurat)	Máñez (pot derivar del plural de manya, en el sentit de ser una persona amb molta habilitat i destresa manual)	Falcó (del nom d’un animal)
Bodí (possiblement d’un antropònim àrab)	Cedrelles (del topònim d’un poble de l’Aragó: Cedriellas en aragonès i Cedrillas en castellà)		Marí (persona que es dedica a navegar per la mar de forma professional)	Fuertes (possiblement amb el sentit de la qualitat d’una persona de gran potència física o moral, en castellà)
Branjadell (del diminutiu de Brancat, variant de Pancraç estesa a la Catalunya Nord)	Centelles (del topònim d’un poble català)		Pastor (persona que duu el ramat a pasturar)	Galarza (possiblement de la gallorsa, dret de pasturar les ovelles a les terres comunals, a pesar de no ser-ne l’amo)
Carbo (nom del segle XIII documentat a Xàtiva)	Cerdà (del gentilici dels veïns de la Cerdanya, antic comtat i comarca de Catalunya)		Piquer (persona que treballa la pedra o soldat armat d’una pica)	Giner (variant de Gener, el primer mes de l’any)
Escrig (d’Askarik, nom germànic)	Claret (del topònim de diverses localitats catalanes)		Tena (antigament, nom per a designar una tenda o botiga)	Izquierdo (fet de ser esquerrà, en castellà)
Fayos (possiblement de Hayyûn, nom àrab)	Cortes (possiblement de Cortes d’Arenós)			Llobet (del diminutiu de llop)
Fortunyo (nom aragonès de l’antropònim llatí Fortunius)	Darrós (possiblement de l’aglutinació de l’expressió “d’Arrós”, poble de Catalunya)			Moles (nom de les pedres circulars que conformen un molí)
Galindo (de Galindus, antropònim germànic)	Fontanet (del topònim de diversos llocs catalans)			Puig (nom comú sinònim de muntanya)
Garcia (nom masculí castellà)	Fraga (del topònim d’una localitat de l’Aragó, de la Franja catalanoparlant)			Royo (nom aragonès per al color roig)
Gil (de l’antropònim llatí Aegidius)	Frías (del topònim de diversos llocs aragonesos i castellans)			Saera (possiblement derivat de l’àrab zâhira, bonic, però podria vindre d’un topònim)
Gómez (del patronímic castellà derivat del nom Gome, germànic)	Gargallo (del nom d’una localitat aragonesa)			Vexell (desconeguda, tot i que es podria pensar en un nom geogràfic, potser Vejer, antigament Bejel, poble andalús)
Guart (de Wadihart, antropònim germànic)	Gasc (del gentilici dels veïns de Gascunya, regió occitana del sud de França)			Xinjuan (desconeguda, tot i que es podria pensar en una incorrecta transcripció del cognom català Pijoan)
Guillem (nom masculí)	Lario (del topònim d’un poble de Lleó)
Íñigo (nom masculí èuscar)	Malràs (del topònim d’un poble de l’Aude, regió occitana del sud de França)
Lleó (nom masculí)	Meià (del topònim d’una regió de Catalunya)
López (del patronímic castellà derivat del nom Lope, del llatí Lŭpus)	Miralles (del topònim de diversos llocs catalans)
Marco (nom aragonès equivalent a Marc)	Molina (del topònim d’un poble castellà)
Martí (nom masculí)	Monçonís (de Montsonís, nom d’un poble de Catalunya)
Martín (nom masculí aragonès i castellà)	Mondragón (del nom castellà d’una localitat basca, Arrasate en èuscar)
Meneu (possiblement de Meginheid, nom germànic)	Morón (del topònim d’un poble castellà o de la castellanització de Moror, pronunciat sense l’erra final, lloc de Catalunya)
Miró (de l’antropònim germànic Mirone)	Navarro (gentilici en castellà dels veïns de Navarra, antic regne transpirinenc)
Muñoz (del patronímic castellà derivat del nom Muño)	Palanques (del nom d’una localitat valenciana a prop de l’Aragó)
Murria (possiblement del nom personal romà Murrius)	Querol (possiblement del nom d’un poble català)
Pedro (nom masculí castellà, del llatí Pĕtrus)	Ribes (del topònim d’una localitat catalana)
Pérez (del patronímic castellà derivat del nom Pedro)	Sanaüja (del topònim d’un poble català)
Peris (de la solució valenciana per al patronímic derivat del nom Pere)	Segarra (del topònim d’una regió de Catalunya)
Queralt (possiblement d’un antropònim femení català)	Sorita (del nom d’un poble valencià a prop de l’Aragó)
Quinto (nom masculí castellà)	Sorribes (del topònim de diversos llocs catalans)
Regual (possiblement d’un nom germànic, Ricoald)	Ulldemolins (del topònim d’una localitat catalana)
Salvador (nom masculí)	Vilalta (del topònim de diversos llocs catalans)
Sanchis (de la solució valenciana per al patronímic derivat del nom Sanç)	Villar (del topònim de diversos llocs aragonesos i castellans)
Sancho (nom masculí castellà, equivalent a Sanç)	Villarroya (del topònim de diversos llocs aragonesos)
Silvestre (nom masculí català i castellà)
Simó (nom masculí)
Vedrissa (de l’antropònim germànic Widrad)
Vicent (nom masculí)
Ximénez (del patronímic castellà derivat del nom Jimeno, abans Ximeno)
Ximeno (nom masculí castellà, ara Jimeno)

Gràfic 2. Motivació dels llinatges dels repobladors de la serra d'Eslida en 1612 i 1646

Elaboració pròpia.

De manera evident, s’observa com la gran majoria dels llinatges que s’establiren a la serra d’Eslida després de l’expulsió dels moriscos estaven motivats per noms personals (43) i noms geogràfics (37). Només 6 procedien de denominacions de vegetals, mentre que 10 feien referència a oficis. Els 17 restants responien a altres motivacions, com ara noms d’animals o característiques de les persones, o ens són d’etimologia desconeguda.

Motivació dels llinatges dels repobladors de la serra d'Eslida en 1612 i 1646.

Elaboració pròpia.

Més enllà d’aquestes consideracions, les categories en què hem dividit els llinatges dels repobladors de la serra d’Eslida coincideixen, aproximadament, en un punt. De quatre d’elles, hi ha hui dia almenys un cognom present en algun topònim de la contrada.

Açò és perquè els colons no només van haver de habitar novament els llocs abandonats, sinó que, sovint, hagueren de donar nom a allò que els envoltava: barrancs, fonts, muntanyes, corrals, etc. I és que, amb els moriscos, se n’anaren les persones, però també molts coneixements sobre la serra d’Eslida —i d’Espadà en general—, que els repobladors van haver de redescobrir i aprendre.

Sense entrar-hi a fons en aquesta qüestió, existeixen topònims motivats per:

 

•    llinatges derivats de noms de persona i patronímics:

 ◦   canteres de Barberán (l’Alcúdia de Veo);

 ◦   corrals i font d’Escrig (a uns 45 minuts de Veo, però dins del terme de Tales);

 ◦   penya Miró (Aín);

 ◦   els terrers de Múrria (Aín).

 

•    llinatges derivats de noms geogràfics:

 ◦   partida de Báguena (l’Alcúdia de Veo);

 ◦   ombria de Cerdà (Eslida);

 ◦   alt de Pedro Molina (l’Alcúdia de Veo);

 ◦   foia de Morón (l’Alcúdia de Veo).

 

•    llinatges derivats de noms d’oficis i botigues:

 ◦   ombria de Ferrer (Aín);

 ◦   barranc de Máñez (Aín);

 ◦   penya Pastor (Aín).

 

•    llinatges derivats d’altres motivacions:

 ◦   coll de Barres (Eslida i Aín);

 ◦   corral de Barres (l’Alcúdia de Veo).

 

El seu estudi minuciós formaria part de l’objecte d’estudi d’una futura investigació. És per açò que, en definitiva, cal assenyalar una altra vegada que els 113 cognoms que dugueren a la serra d’Eslida els colons que la repoblaren després de l’expulsió dels moriscos i fins a l’any 1646 estaven, sobretot, motivats per antropònims i patronímics, d’una banda, i per topònims i gentilicis, d’una altra.

 

DOCUMENTACIÓ ARXIVÍSTICA

(1) ARV. Cancilleria Reial. Registre 611, f. 238r.

(2) AHN. OO.MM. Montesa. Manuscrit 542-C, f. 145r.

(3) ACA. Consell d’Aragó. Lligalls, 0221, n. 008, f. s/n.

(4) Ídem, f. s/n.

(5) ACA. Consell d’Aragó. Lligalls, 0582, n. 017, f. s/n.

(6). AGS. Consejo de Estado. Lligalls, 2638bis, n. 63, f. s/n.

(7). AHN. Frías. Carpeta 72, documents 165-190, f. 6v, 8r-9r.

(8) ARV. Generalitat, n. 4.827, f. 298r.

(9) Ídem. 

(10). ARV. Generalitat, n. 4.826, f. 120r-120v. 

(11) ARV. Generalitat, n. 4.829, f. 102r-102v.

  

BIBLIOGRAFIA

ALCOVER, A. M. i MOLL, F. de B. (1962). Diccionari català-valencià-balear.

BENÍTEZ, R. (1994). "Las parroquias de moriscos en los territorios valencianos de la Diócesis de Tortosa", en MARTÍNEZ, E. I SUÁREZ, V. (ed.). Iglesia y Sociedad en el Antiguo Régimen (vol. 1). Las Palmas de Gran Canaria: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.

COROMINES, J. (1989-1997). Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.

FERRANDO, A. (1988). "Interés històric, geogràfic i toponímic d’un informe militar sobre la Serra d’Espadà (1561)". Sharq Al-Andalus: estudios árabes, (5), p. 153-163.

FUSTER, J. (1962). Poetes, moriscos i capellans. València: L’Estel.

GUINOT, E. i ARDIT, M. (2017). Cartes de poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII). Volum III. València: Universitat de València.

LAPEYRE, H. (1959). Geógraphie de l’Espagne morisque. París: SEVPEN.

MIR DE LA CRUZ, R. (1980). "Estadística y Antroponimia (IV). Apellidos del Reino de Valencia". Estadística Española, p. 101-137.