Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494
Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494
Ismael Xiva i Molina.
L'ús d'una llengua determinada en les comunicacions amb coneguts i estranys, metges, advocats, notaris, mestres, institucions, etc., fa temps que deixà de ser una tria —quan ha pogut ser-ho—, innocent al País Valencià. Des dels primers anys del segle XVI, existeixen exemples —publicats i republicats amb escreix—, de prohoms valencians fent apologia del castellà per raons tan badoques com les que esgrimia el poeta nostrat Narcís Vinyoles en 1510, el qual considerava la llengua castellana «limpia, elegante y graciosa», a diferència de la resta de les parles peninsulars —entre elles, la seua, la nostra—, a les quals titllava de «bárbaras y salvajes». Després d'açò, no tardaren en aparèixer els de la corda que assegura que, si escrius en castellà, arribaràs a més gent, però que, en realitat, volen dir que, si escrius en valencià, no et llegirà ningú i més val que no l'uses, perquè, és clar, en castellà, ja ens entenem tots i no cal una altra llengua per a comunicar-nos.
Així és, aquesta classe de gent no aparegueren del no-res després de la Guerra de Successió, ans al contrari: els teníem entre nosaltres almenys des del temps en què Pere Antoni Beuter etzibà que escrivia en castellà «por el respecto del provecho común y divulgación mayor en toda España». I el mateix feu un poc més tard el notari borrianenc Rafel Martí de Viciana, el qual, a pesar de les disculpes per haver publicat la seua famosa Crónica (1564) en castellà en lloc de fer-ho en valencià, no dubtà en justificar la decisió per la voluntat de fer arribar la seua obra «á muchas otras Provincias». Amb tot, sembla que Viciana era conscient del seu defecte de parlar valencià —tampoc açò és un invent de certs polítics del segle XXI—, i novament demanava disculpes al seu públic, atès que «por ser yo valenciano no escribiré tan polido castellano cual se habla en Toledo».
Veient com n'anava, de farcit, d'allò que hui dia anomenem autoodi el panorama del moment en què el nostre país va començar a convertir-se en un país diglòssic —tal com ho és encara—, potser pot sobtar a més d'un la convivència notablement harmònica que hi havia hagut temps enrere entre, almenys, dos dels idiomes parlats pels valencians en els primers segles posteriors a la conquesta de Jaume I: el català —conegut com a valencià des del segle XIV—, i l'aragonès. Dissortadament, d'aquests dos, només un ha arribat viu al nostre present. L'altre —que sobreviu amb diverses desenes de milers de parlants a l'Aragó—, es dissolgué fagocitat per la llengua castellana i convertit en un dialecte d'aquesta —el xurro—, el qual no fa tant de temps que fou sotmès a l'estandarització.
D'aquesta manera, a les acaballes del segle XV, una volta expulsats els jueus en 1492, al Regne de València coexistien més o menys barrejades dues grans comunitats religioses, la cristiana i la islàmica. Aquesta última, com manifesta Labarta (2011-2013), posseïa un coneixement limitat del romanç, de tal manera que els sarraïns que habitaven contrades principalment rurals del país on només hi vivien ells tendien a ser monolingües en àrab. Mentre, els de les zones urbanes i en contacte amb cristians tenien un cert coneixement de la llengua valenciana o, en el seu cas, de l'aragonesa.
A diferència de la homogeneïtat lingüística dels mudèjars valencians, la comunitat cristiana del país era més diversa en aquest aspecte. Així, a la major part del territori cristià —inclosa la capital—, l'idioma matern era el valencià. Fins i tot en un moment tan avançat com l'any 1700, continuem trobant expressions que qualifiquen el valencià de llengua materna dels nadius del Regne (1). En canvi, a algunes comarques interiors habitades per cristians, s'havia establert l'aragonès per motius diversos: proximitat amb el Regne d'Aragó, senyoriu sobre el territori de nobles aragonesos, repoblació sobretot aragonesa després de l'expulsió dels moriscos de 1609, etc.
Però, no sempre el fet de tindre un senyor de llinatge aragonès implicà abraçar l'idioma aragonès, tal com succeí a l'Alcora, lloc valencianoparlant sota el domini d'una família noble aragonesa, la carta pobla del qual fou atorgada en 1305 en aragonès per Joan Ximénez d'Urrea (2).
Tampoc era el valencià una llengua estranya a les ciutats, viles i llocs de parla aragonesa. Per exemple, en la dècada de 1410, el notari Joan Andreu estigué treballant en aquest idioma a Sogorb, Altura o el Vilar, i barrejà topònims en aragonès i en valencià per a designar partides rurals d'aquests indrets. En el cas d'Altura, en 1410, llegim que un tros de vinya i figuerar parava «en la partida del Regayo en lo seca» del terme, però també apareixen uns «troços de terra campa que nos havem e posehim situats en la orta del dit lloch en lo Regadiu en la partida apellada los Set Orts» o un altre «troç de terra campa nostre que nos havem e possehim en la Orta del dit lloch en la partida del Busquet e Regadiu» (3). En 1647, després de la repoblació que seguí a l'expulsió dels moriscos, Joan Marquello, llaurador de Fanzara, a l'Alt Millars, qualificà el valencià de «lingua materna» (4).
D'altra banda, en 1490, Pere Gil, lloctinent del justícia de la vila de Cortes d'Arenós, s'adreçava en valencià al justícia de la vila d'Onda (5). Però, el més habitual era que els oficials i les universitats de les poblacions de parla aragonesa empraren la seua llengua per a comunicar-se amb les institucions equivalents de les poblacions de parla valenciana, les quals responien en la seua pròpia.
Un bon exemple d'açò és un altre document rebut per la Cort del Justícia de la vila d'Onda uns anys després, en 1494. L'entregà mossèn Jaume Santolària, notari, que el dugué des de Vilafermosa —vila en la qual exercia el seu ministeri espiritual i la fe pública, i d'on, pel cognom i l'ofici, fa l'efecte que era originari—, fins a la seua destinació, recorrent amb tota seguretat el ben documentat camí del Port —d'Onda al Port de Mingalbo, lloc d'Aragó on encara hui dia existeix el Portal d'Onda—.
El lliurament a Onda de la carta signada per Esteve Navarro, justícia de Vilafermosa, el 18 de març de 1494 es produí només dos jorns més tard, el dia 20, sent-li presentada a l'aquell any justícia reial de la vila, Ambròs Llobregat, notari de professió. L'escrivà de la Cort d'Onda la copià amb aquest encapçalament en llatí i en valencià:
«Anno a nativitate domini M CD LXXXXIIII die Jovis XX menssis marcii davant la presencia del honorable e discret n Ambros Llobregat notari Justicia Real de la Vila d Onda compech lo venerable e discret en Mossen Jacme Santtolaria prevere dela Vila de Vilafermosa e presenta la lletra seguent».
Després, feu trasllat del cos de la comunicació en la llengua original del document, l'aragonès:
«Al muy honorable el Justicia Real de la Vila d Onda, o, su lugarteniente de nos en Estevan Navarro Justicia de la Villa de Villafermosa salut e honor. Certificamos vuestra saviesa como hoy data de la present es comparecido davant la cort nuestra el magnifico Bernat Santtolaria notario facient fe e demostracion de una carta de censal recebida e testificada e corroborada por el discreto Pero Santtolaria (a) notario quondam fecha a XXVIII dias del mes d Octubre Anno M CCCC VI por la qual clarament se desmuestra havemos visto como en Pere Johan (b) e na Mariana Ginges vezinos d aqueixa Villa vendieron e originalment cargaron a n Aparicio Fandos (c) quondam Vezino de aquesta Villa e a los suyos son a saber quarantacinquo sueldos diez dineros censales rendales moneda Reales de Valencia pagadores en cadahun anyo el dia de fiesta de Sant Lluch Evangelista, los quales cargaron sobre todos sus bienes specialment sobre unas casa situadas en aqueixa Villa dentro delos muros en la partida clamada la plaça den Rodrigo de Castellot (d) segunt que affruenta con casas de Guillem Gallart (e) e con la dicha plaça e con dos vias publicas e con casas de Jayme Tolsa (f) via in medio et sobre un tros de [paraula ratllada] tierra situado en huerta de aqueixa Vila en la partida clamada Les Jovades (g) segunt que afruntava con tierra de Steve Romeu (h) e con carrera publica. Et sto con renunciacion de submission variantis e otras clausulas en dicha carta contenidas mas largament a la qual nos referimos. Et el dicho requirent havient action e derecho del dicho censal e penssiones affarmant a ell seyer devidos de penssiones por quinze [paraula ratllada] anyadas las quales cumplieron el dia de Sant Lluch Evangelista mas cerca passado e son [paraula ratllada] seycientos noranta cinquo sueldos salvo jure calculi. Mos ha resquesto a vos deviessemos scrivir que a el de Justicia prevehir. Et nos vista su requesta de Justicia prevehir por tal et [paraula ratllada] a vos in juris et justicie subsidium requerimos e de nuestra part e amistat affectuosament pregamos per loco meum e por nos mandedes e asignedes, o, mandar e asignar fagades (i) al honorable Frances Penya perayre e vezino vuestro como apossehidor de las sobredichas casas e detenidor de aquellas, e an Bernat Matamoros (j) possehidor e detenidor dela sussodicha huerta e tierra que dentro de diez dias apres (k) intimacion dela present continuament comptadores hayan dado e pagado al dicho requirent los ditos Seyscientos LXXXXV sueldos, e L sueldos de penas con X sueldos al llevador por cadahun dia que acerca de aquesta va...ra en siemble (l) con tres sueldos por la present letra simul con otras qualquiere expenssas que acerca de aquesto seran fechas. E si razones, o, defenssiones algunas tendran por las quales fazer no lo devan asignar nys aquellas devan deduzir e allegar davant nos, e cort nuestra dentro el termino de los ditos X dias. En otra forma si devida requesta fecha nos ha procehiremos en lo que de Justicia sera facedor. E si placient por la letra de vuestra cort de vuestro procehimento nos certificare ofreciendo nos siempre presupto por vos e cort vuestra semblantes cosas e mayores ex seguir e complir Justicia ministrant. Datum Villefermose XVIII mensis Marcii Anno a nativitate domini M CCCC LXXXXIIII» (25) (m).
I el justícia reial d'Onda respongué al de Vilafermosa en valencià:
«Al molt honorable lo Justicia de la Vila de Vilafermosa, o, a son llochtinent de nos N Ambros Llobregat (n) notari Justicia Real de la Vila de Onda saluts e honor. Enseguint una vostra lletra a instancia del discret en Bernat Santolaria notari vehi de aqueixa Vila continent en Frances Penya peraire en Bernat Matamoros vehins de aquesta Vila de vostra Cort emanada a XVIII dels mes e any dessusdits e a nos lo dia proppassat presentada. Havent fet fer per en Johan Garcia altre dels misatgers de nostra Cort...» (27).
Tal com és de veure a la llum dels exemples anteriors, les persones i les administracions valencianes de l'època eren capaces de comunicar-se entre elles en llengües distintes sense que açò fora cap problema. Fa temps que les coses canviaren i d'exemples n'abunden en el nostre temps de valencians que són privats del dret d'adreçar-se a servidors públics —presumptament monolingües en castellà—, en la seua llengua pròpia amb el pretext que no l'entenen. Què ha canviat? Qui tinga orelles, que senta, o, com dirien ells, els castellanoparlants, a buen entendedor, pocas palabras bastan.
NOTES AL PEU
(a) Pere Santolària, notari aveïnat a Vilafermosa i que hem pogut documentar entre 1406 (6) i 1435, moment en què ocupava el càrrec de batlle de la Baronia d'Arenós (7). En 1421, ja feia de lloctinent del batlle (8).
(b) Pere Joan, veí d'Onda que hem pogut documentar entre 1379 (9) o 1385 (10) i 1421 (11). En 1405, ocupà el càrrec de justícia d'Onda (12).
(c) Aparici Fandos, veí de Vilafermosa documentat puntualment en 1406 (13) i 1421 (14). En aquest últim any, és el primer vilafermosenc esmentat pel morabatí després d'assenyalar el justícia, els jurats i el notari escrivà de la vila.
(d) Un dels dos hòmens onders de nom Rodrigo de Castellot documentats entre els segles XIII i XIV va ser l'element motivador del topònim d'aquesta plaça del nucli històric de la vila, el nom de la qual fa temps que es va perdre i que ara no podem ubicar amb certesa. El primer Rodrigo de Castellot signava en 1289 com a «Rodericus de Castelloto, notarii publici Onde» (Garcia Edo, 1988, p. 63). Segurament descendent de la vila aragonesa de Castellot, en 1305, actuà com a uns del síndics i procuradors d'Onda en l'amollonament dels termes d'Onda i de Vila-real (Garcia Edo, 1998). Eixe mateix any, feu de testimoni en l'atorgament de la Carta Pobla de l'Alcora (15). Encara era viu en 1320 (16). Amb tot, és més probable que qui va motivar el nom de la plaça fora el segon Rodrigo de Castellot, possiblement net de l'anterior, el qual visqué en una època més pròxima a l'any 1406. D'ell, tenim notícia en 1373 (17). Però, en 1379 (18) i en 1385 (19), el morabatí d'Onda només menciona la seua esposa i els seus fills, cosa que ens fa sospitar que podia haver mort ja llavors.
(e) Guillem Gallart, veí d'Onda documentat principalment a finals del segle XIV (20).
(f) Jaume Tolsà ostentava el càrrec d'alcaid del castell d'Espadella en 1379 (21).
(g) Les Jovades, topònim desaparegut d'una partida de l'Horta de la vila d'Onda. Hui dia, es desconeix exactament quin era l'emplaçament d'aquesta partida, atès que aquest és l'únic document conegut que la menciona. El topònim va ser inclòs en el meu treball Aproximació a la toponímia rural d'Onda del segle XVIII a través dels protocols del notari Joan Batiste Seguí (2022), inèdit.
(h) Esteve Romeu, veí d'Onda documentat a finals del segle XIV. És possible que es tractara d'una persona amb una certa posició en la societat de la vila, ja que li és atorgat el tractament d'en, cosa que no succeeix amb la major part dels onders registrats en la llista del morabatí de 1385 (22). A banda, també és molt probable que dos dels seus fills foren Pere i Esteve Romeu, notaris actius en la primera meitat del segle XV (Garcia Edo, 1989).
(i) En aragonès, "feu".
(j) Bernat Matamoros, onder aveïnat extramurs de la vila en 1481 (23). Encara vivia al Poador un Bernat Matamoros en 1535 (24). En 1548, era viu el topònim del corral de Bernat Matamoros, situat en un lloc ignot del terme, segurament en la part del secà, vora el també desconegut corral dels Ametlers, tal com vaig recollir a Aproximació a la toponímia rural d'Onda del segle XVIII a través dels protocols del notari Joan Batiste Seguí (2022), inèdit.
(k) En aragonès, "després". En català, també era d'ús comú l'adverbi aprés, sinònim de després, però hui dia ha desaparegut completament de la parla habitual.
(l) En aragonès, "en companyia de, juntament amb". L'equivalent més fidel en català és ensems, adverbi en desús.
(m) En cursiva, paraules ratllades i paraules de lectura dubtosa.
(n) Ambròs Llobregat, notari d'Onda actiu des del 12 d'octubre de 1479, data en què fou nomenat en l'ofici (Garcia Edo, 1989). És mencionat en el cens de 1510 (Valldecabres, 2002). Però, ja havia faltat en 1517, quan és esmentada la seua viuda (26).
REFERÈNCIES ARXIVÍSTIQUES
(1) ARV. MiE, any 1700, llibre P, n. 756, f. s/n. 1700. Llibre de Manaments i Empares de la Cort Civil de l'any 1700.
(2) AHPZ. Archivos privados. Casa Ducal de Híjar-Aranda. P. 1.428/4. 1727. Còpia de la Carta de Població de la Vila de l'Alcora del 31 de desembre de 1305 feta el 16 d'agost de 1727 pel notari Vicent Fabregat.
(3) ACPV. Protocols, 27.168, f. s/n. 1410-1411. Protocol notarial de Joan Andreu.
(4) ACPV. Protocols, 23.319, f. s/n. 1647. Protocol notarial de Marc Calatayud.
(5) ARV. BG, llibre 1.320, f. 27v. 1493-1494. Actes judicials de la vila d'Onda dels anys 1493-1494.
(6) Ídem, f. 111v.
(7) ACPV. Protocols, 1.104, f. s/n. 1435. Notal del notari Ambròs Alegret.
(8) ARV. MR, 11.784, f. 1r. 1421. Morabatí de Vilafermosa.
(9) ARV. MR, 11.774, f. 98r. 1379. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(10) ARV. MR, 11.772, f. 8r. 1385. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(11) ARV. MR, 11.783, f. 15r. 1421. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(12). AHN. OO.MM. Montesa, carpeta 553, 1.372-P. 1405. Revocació d'un poder per a litigar que havia estat atorgat per la vila d'Onda al notari Guillem Agramunt.
(13) ARV. BG, llibre 1.320, f. 111v. 1493-1494. Actes judicials de la vila d'Onda dels anys 1493-1494.
(14) ARV. MR, 11.784, f. 1r. 1421. Morabatí de Vilafermosa.
(15) AHPZ. Archivos privados. Casa Ducal de Híjar-Aranda. P. 1.428/4, f. s/n. 1727. Còpia de la Carta de Població de la Vila de l'Alcora del 31 de desembre de 1305 feta el 16 d'agost de 1727 pel notari Vicent Fabregat.
(16) ARV. Clergat. Montesa, lligall 895, caixa 2.357, n. 7, f. 98r. 1319-1325. Protocol notarial de Pere Llobet de Balenyà.
(17). ACPV. Protocols, 5, f. s/n. 1373-1374. Protocol notarial de Berenguer Roig.
(18) ARV. MR, 11.774, f. 110v. 1379. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(19) ARV. MR, 11.772, f. 7v. 1385. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(20) Ídem, f. 8r.
(21) ARV. MR, 11.774, f. 112v. 1379. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(22) ARV. MR, 11.772, f. 14v. 1385. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(23) ARV. MR, 11.798(2). f. s/n. 1481. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(24) ARV. MR, 10.888. f. 493v. 1535. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(25) ARV. BG, llibre 1.320, f. 111v-112r. 1493-1494. Actes judicials de la vila d'Onda dels anys 1493-1494.
(26) ARV. MR, 11.827(9), f. s/n. 1517. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(27) ARV. BG, llibre 1.320, f. 112r. 1493-1494. Actes judicials de la vila d'Onda dels anys 1493-1494.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
BEUTER, Pere Antoni (1551). Segunda parte de la crónica general de España. València: Joan Mey.
GARCIA EDO, Vicent (1988). Notarios de Onda de los siglos XIII y XIV. Miralcamp: Butlletí d'Estudis Onders, (4), 53-77.
GARCIA EDO, Vicent (1989). Notarios de Onda de los siglos XV y XVI. Miralcamp: Butlletí d'Estudis Onders, (5), 21-40.
GARCIA EDO, Vicent (1998). Llibre de Privilegis de la Vila d'Onda. Onda: Ajuntament d'Onda.
LABARTA, Ana (2011-2013). La cultura de los moriscos valencianos. Sharq Al-Andalus, (20), 223-247.
VALLDECABRES, Rafael (2002). El cens de 1510. Relació dels focs valencians ordenada per les corts de Montsó. València: Universitat de València.
VICIANA, Rafel Martí de (1564). Libro tercero de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno. València.
VICIANA, Rafel Martí de (1574). Libro de Alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana. València.
VINYOLES, Narcís (1510). Suplemento de todas las crónicas del mundo. València: Jorge Costilla.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada