El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després
El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després
Ismael Xiva i Molina.
Ja falten pocs anys per tal que faça un segle de la presa d'una decisió que canvià per sempre el futur immediat i el destí en l'esdevenidor d'un bon tros del terme d'Onda dellà el riu de Millars, així com de la banda sud-est del terme de Ribesalbes. El 8 de novembre de 1928, el Ministeri d'Obres Públiques espanyol donà llum verda a la confecció d'un estudi a fi d'examinar la viabilitat de regular el cabal de l'esmentat curs d'aigua per a aprofitar-lo d'una millor manera per al reg de l'horta de la Plana de Borriana. «La imperiosa necesidad de regularizar las aportaciones del río Mijares, con objeto de conseguir el máximo aprovechamiento de sus aguas para el riego de la feraz huerta de La Plana, ampliando todo lo posible la superficie de la misma, llevó al Ministerio de Obras Públicas a autorizar en 8 de noviembre de 1928 el estudio de la regulación de dicho río», manifestava en 1953 una publicació de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer en explicar els antecedents que portaren a la construcció —en aquell moment encara en marxa—, de l'embassament del Sitjar.
D'aquesta manera, el progrés, la modernització de les infraestructures, la millora econòmica, la transformació productiva i altres raons d'aquesta classe justificaren a ulls de l'administració pública l'impuls i l'autorització de grans obres hidràuliques en el curs del riu de Millars, des de l'Aragó fins a la seua desembocadura en el límit dels termes d'Almassora i de Borriana, al lloc conegut com les Goles.
Una de les primeres en ser iniciada fou la de l'embassament del Sitjar, en 1947, un parell d'anys després que l'enginyer Rafael Azcoiti Sánchez-Muñoz n'haguera redactat l'avantprojecte dels pantans aragonesos del Babor, de l'Assut d'Alventosa i de Palomarejas, i del valencià del Sitjar. Un decret del 4 de juliol d'eixe 1947 —Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) de 13 de juliol—, declarà «de urgente ejecución a los efectos de que les sea aplicable el procedimiento de urgencia en la expropiación forzosa prevenida en la Ley de siete de octubre de mil novecientos treinta y nueve todas las obras que comprenda la construcción del Pantano de Sichar», donat que aquestes eren, al parer del ministre d'Obres Públiques de l'època, el militar gallec José María Fernández-Ladreda y Menéndez-Valdés —qui va rubricar la disposició legal mencionada juntament amb el dictador Francisco Franco—, d' «excepcional importancia por cuanto aseguran el riego de toda la región de La Plana, y, por consiguiente, su importantísima riqueza agrícola».
Al decret del 4 de juliol, el seguiren dos més el dia 17 del mateix mes —BOE de 24 de juliol—, declarant el primer d'ells que seria l'Estat espanyol i no la Junta d'Aigües de la Plana —ens constituït formalment en 1869 per les comunitats de regants de Castelló de la Plana, Almassora, Vila-real i Borriana—, qui executaria la construcció de l'embassament del Sitjar «sin que durante el periodo de construcción medie auxilio económico alguno de los futuros beneficiarios», o siga, de la mateixa Junta d'Aigües de la Plana, a canvi que aquesta quedara obligada al pagament de les tarifes en la llei de 24 d'agost de 1939. Açò, arran d'una petició de l'ens a fi que «se les releve del abono del veinte por ciento del importe del presupuesto con que deben contribuir durante la ejecución de las obras», fonamentada «en la gravísima situación en que circunstancialmente se encuentra toda la zona de La Plana, con motivo, primero de las sequías y últimamente de las heladas, que ha mermado de modo extraordinario su capacidad económica».
Immediatament després, el segon decret donà llum verda a la subhasta del primer grup d'obres de l'embassament del Sitjar, per un pressupost de 1.739.854,36 pessetes, a abonar en dues anualitats. Si traslladàrem aquesta quantitat a la moneda actual hui dia, sense tindre en compte els canvis en la valoració de la pesseta experimentats entre 1947 i 2002, el cert és que aquest pressupost equivaldria a poc menys de 10.500 euros. Les obres començaren en gener de 1948.
Aquests tres decrets suposaren el principi de la fi de la presència humana en un sector del terme onder —el septentrional—, molt allunyat del nucli urbà de la vila i pertanyent a allò que, almenys des del segle XV i fins als segles XVIII-XIX, es conegué com dellà el Riu, en contraposició a les terres deçà el riu, és a dir, del Millars vers Onda (Xiva, 2022b).
Particularment, la partida de dellà el Riu més afectada per la construcció de l'embassament fou la del Sitjar, de la qual en prengué el nom. Aquesta denominació la trobem documentada ja en el segle XVI (1), i convisqué en la paperassa administrativa de principis del segle XX amb la del Sitjar de Dalt, tal com hi figura, per exemple, en el plànol geomètric de la primera zona, fulla segona, del terme d'Onda, fet en 1909 (IGE, 1909), així com en el registre fiscal d'edificis i solars del municipi fet en 1910 (Àlvaro, 2014).
El complement de Dalt té la seua raó de ser en l'existència d'un altre Sitjar a Onda, el Baix, ubicat entre el mateix riu de Millars i la frontera amb els termes d'Almassora —partida del Boverot—, i de Castelló de la Plana —partida de Benadresa, separada del Sitjar Baix per la rambla de la Viuda—. De fet, el Sitjar Baix —i no el Sitjar de Baix—, també meresqué el topònim simplement del Sitjar, per exemple, a principis del segle XVIII, quan llegim d'una heretat de terra olivar de 3 jornals de superfície que estava situada en el límit dels jurisdiccions ondera i almassorina, «partida del Sigar» (2), una partida que, per la situació del tros, només pot ser el Sitjar Baix.
En qualsevol cas, de tornada al Sitjar —que, hui dia, ha perdut per complet el cognom de Dalt—, en companyia dels primers esments coneguts del seu topònim en el segle XVI, apareixen igualment les primeres referències a l'existència de masos desperdigolats per la zona (3), la majoria dels quals foren engolits quan el referit embassament del Sitjar entrà en funcionament a finals de la dècada de 1950.
En efecte, el 5 de setembre de 1567, el llaurador Pere Barca —abans veí d'Onda i llavors aveïnat a Vila-real—, juntament amb Joana, la seua dona, vengué al llaurador onder Tomàs Soler un corral i la meitat d'un mas amb les terres que li pertanyien, tot «francum et quitium situm et positum in Sicano termini predicte Ville Onde in partita vulgo dicta del Sitgar», afrontant amb l'altra meitat de mas, que posseïa un tal Jaume Vicent (4).
Més tard, en 1622, sabem de l'existència d'un «mas de na Lledona» i d'un «cami del mas de na Lledona» en el límit dels termes d'Onda i de l'Alcora (5), el qual retrobem poc després, en 1628, amb les 50 cafissades de terra que li pertanyien «in termino suppradicta Villa de Onda in partita dicta della lo Riu» (6). Aquest mansu ja era conegut com a «mas de la Llidona» en 1779 (Xiva, 2022b), i fou un dels pocs que, gràcies a la seua localització elevada, es va salvar de ser engolit per l'aigua del Sitjar, de manera que hui dia encara resta dempeus i dona nom a una partida, la de la Llidona (Àlvaro, 2014). Ara bé, probablement es tracte d'un mas prou anterior al segle XVII, donat que la dona de nom Lledona que motivà el seu topònim podria ser la «na Lledona» aveïnada a Onda en 1421 (7).
Ja en el segle XVIII, altres masos documentats arreu del Sitjar són el mas d'Hernando —conegut durant la centúria següent com a mas de l'Ermita—, (Xiva, 2022a), i el mas de Jaume Herrero o mas d'Herrero (Xiva, 2022b). Aquest últim —anomenat així mateix com a Casa Jaume (IGE, 1909)—, acostuma a quedar per damunt de la línia de l'aigua de l'embassament, cosa per la qual no és del tot estrany poder-lo visitar.
Per contra, a pesar de parar només a 500 metres del mas de Jaume Herrero —tan sols a 350 si fem el compte des de l'encreuament entre l'antiga carretera i camí de Ribesalbes a Castelló de la Plana i el camí de Gaiatos, i únicament a 300 si tracem una línia recta—, veure emergir del tot el mas de Gaiatos és una circumstància molt més excepcional, donat que els escassos 10 metres d'altura que separen l'un de l'altre acostumen a marcar la diferència entre la terra submergida i la terra emergida.
El mas de Gaiatos —o també dels Gaiatos—, l'hem localitzat documentat per primera vegada durant la segona meitat del segle XIX, concretament en 1873, en una notícia d'un diari editat a Múrcia de nom La Paz: periódico de noticias, avisos y fomento de la provincia de Murcia, el qual l'esmenta pel moviment a la zona d'un escamot carlí durant la III Guerra Carlina (1872-1876). En qualsevol cas, mentre que l'hem d'entendre inclòs dintre de la menció genèrica al Sitjar que proporciona el Nomenclátor de los pueblos de España de 1858 —el qual eleva a 180 persones els habitants dels masos d'aquesta zona d'Onda, deixant de banda els residents als molins del terme i els 103 onders registrats a la jurisdicció del mas de la Llidona—, ja és considerat de manera independent en 1888. Llavors, és qualificat de «casa de labranza» i s'hi descriu l'existència només de quatre edificis de dues plantes, els quals eren la llar de 18 persones. Per tant, el mas de Gaiatos era, en aquell moment, més menut que altres de la contornada, com el de Pere Joan —amb 25 habitants—, el de Gil —amb 24 habitants—, o el de Palaua —amb 21 habitants—. En canvi, quasi doblava el veïnat del molí de Ferrer —amb 10 habitants— (IGE, 1892).
D'altra banda, el fet que la primera menció coneguda al mas de Gaiatos siga tan tardana —1873, tal com s'ha dit—, genera problemes a l'hora d'explicar l'origen del seu nom. Certament, d'ell no en diu res de res el llibre d'assegadors de la vila d'Onda de 1779. Aquest document —inèdit fins a l'any 2022, moment en què el publicàrem parcialment a Xiva (2022b)—, descriu detalladament el pas d'un assegador —assenyalat amb el número 25, dels garrofers de mossèn Jordi Tello al Campillo—, pel mas de Gaiatos, entre el mas de Jaume Herrero i l'entrada al barranc de la Grallera, però no l'anomena expressament:
«En seguida del paso Real en heredad de Jayme Herrero se pusieron hita y contrahita; la hita mira vora río abajo y la contrahita mira asi ala masada del mismo Jayme Herrero. // En seguida del paso Real en un bancal junto al Barranco de la Graillera de la Viuda de Bolos se puso una hita que encamina dicho paso ala cova del Campillo. // En seguida del paso Real á un moreral de Francisco Ros junto al barranco de la Graellera á un ribazo se puso una hita. // En seguida del paso de asagador Real en heredad ó viña del Dr. Hernando en una malesa del lado se puso una hita y al mismo tenor y enfrente en heredad que esta en pleito entre Bautista Dura y Manuel Marti á la punta de un ribazo nuevo que á cada parte de barranco por venir algunas aguadas no se puede pasar y por ese fin se ha dado en lugar los 30 pasos á cada parte de los dos» (8). A partir d'aquest punt, la visura de l'assegador indica que s'endinsa pel barranc de la Grallera, cosa per la qual ja havia deixat enrere el mas de Gaiatos sense fer-ne esment.
El mateix succeeix amb la descripció de l'itinerari 23 del llibre d'assegadors de 1893, el qual novamet omet qualsevol menció al mas de Gaiatos, a pesar que aquest ja estiga documentat des d'un parell de dècades abans. De nou, els únics topònims al·ludits són el del mas d'Herrero, el del mas d'Hernando i el del barranc de la Grallera (9). Encara més, les fonts dubten entre «mas de Gaiatos» i «mas dels Gaiatos», cosa que afegeix un punt addicional d'incertesa a qualsevol proposta etimològica que es puga plantejar sobre el seu topònim.
Açò no obstant, és possible pensar en diferents alternatives per tal d'explicar l'origen i la motivació de la denominació d'aquest mas. Potser la hipòtesi més senzilla —però, alhora, pensem que la més inversemblant—, és atribuir el topònim del mas de Gaiatos al fet que, en aquest lloc, hi haguera viscut en algun moment una o més persones dedicades a fer gaiatos. Llavors, la caseria hauria pres el nom de l'activitat econòmica per la qual seria reconeguda en la contornada: la fabricació de gaiatos. Aquest supòsit implica identificar el llatí vulgar *cajatus, reducció de baculus *cajatus, "bastó semblant a una porra", com a ètim del nom (Coromines, 1987). Ara bé, el fonament d'aquesta opció és nul, donat que no tenim notícia que cap habitant del mas de Gaiatos s'haguera dedicat a fer gaiatos.
Com que s'alternen les formes «mas de Gaiatos» i «mas dels Gaiatos», una altra possibilitat seria atribuir la motivació del topònim del mas a un pretès malnom personal —el Gaiato—, o familiar —els Gaiatos—. En aquest cas, sens dubte, la forma genuïna hauria de ser la del mas dels Gaiatos, atès que, en català, s'utilitza l'article definit per a introduir els noms i els malnoms. Més enllà de la raó per la qual a alguna persona o a alguna família se l'anomenara el Gaiato o els Gaiatos —potser tenia o tenien gepa, o caminava o caminaven encorbats, i a la gent que el veia o els veia la seua anatomia li recordava a la forma d'un gaiato?—, de ser encertada aquesta hipòtesi, l'etim seria idèntic al del cas anterior: el llatí baculus *cajatus. Novament, el problema és la falta de documentació per a sostindre aquesta hipòtesi, per la qual cosa parlem per parlar.
Donat que els noms dels llocs quan naixen acostumen a ser descriptius i a referir-se a alguna característica singular que els distingeix de la resta, podríem pensar que el topònim del mas de Gaiatos és dels d'aquesta classe, en particular dels que assenyalen un tret particular de l'entorn al qual fan referència. En aquest sentit, estaríem davant d'una denominació d'etimologia àrab, procedent de la paraula ġiyâḍ, plural de ġâiḍa, "bosc, floresta, herbassar". A partir d'ací, des d'un suposat lloc d'Algiyâd, els cristians haurien interpretat el mot àrab com a Algaiat, d'una manera semblant a com explica Coromines (1989-1997) l'origen del topònim del barranc de Gaiata o de la Gaiata, del terme de Fontanars dels Alforins, el qual presenta, curiosament, la mateixa alternança de ser documentat amb l'article i sense l'article. Finalment, la influència de la paraula gaiato hauria contribuït a l'adopció de la forma Gaiatos per al topònim, el qual, en aquest cas, primer s'hauria aplicat a una partida —la de Gaiatos—, i, més tard, al mas construït en ella —el mas de Gaiatos—. Per tant, la presència d'un bosquet o d'un herbassar on després s'aixecà el mas de Gaiatos hauria motivat el topònim.
Tanmateix, aquesta possibilitat —i la quarta i la cinquena que explicarem a continuació—, comparteixen per enèsima vegada com a problema la manca de documentació que les sostinga, ja que és estrany no haver trobat cap menció del topònim anterior al segle XIX, i, és clar, d'haver sorgit de l'àrab per aquesta via, s'hauria d'haver originat abans de la conquesta jaumina de 1238. Encara més, fins a la construcció de l'embassament del Sitjar, les terres del mas de Gaiatos van ser conreades gràcies a la facilitat d'accés a l'aigua no només del riu de Millars, sinó també del barranc de la Grallera i del barranc de Gil o del mas de la Viuda, altrament conegut al municipi veí de l'Alcora com del mas Vell, cosa per la qual és fàcil pensar que, d'haver-hi hagut algun bosc, ja hauria desaparegut en una època més o menys remota per la necessitat d'ampliar l'àrea cultivada, i perquè precisament van ser els mahometans els que van posar al dia els sistemes de regadiu de l'Hispània postromana i visigoda i n'expandiren l'ús.
En conseqüència, al fil d'açò, potser seria més fàcil reconduir l'estudi lingüístic del topònim del mas de Gaiatos a una altra etimologia àrab, sent llavors un derivat de l'àrab gayḍ, terme que Soler (2023) interpreta com a "terra drenada" quan explica l'origen de la denominació de Gaianes. A pesar que no és l'expressió més comuna en l'àrab contemporani, podríem pensar en un ètim compost format per aquest gayḍ —en el sentit de reducció, retracció o disminució—, juntament amb un altre terme vinculat a l'aigua, que, en un lloc com el mas de Gaiatos —en què conflueixen tres flums—, pensem que hauria de formar part de la motivació del topònim. D'aquesta manera, podríem parlar d'un hidrotopònim.
Finalment, com que, d'acord amb Barceló (1983), la consonant postvelar fricativa sorda de l'àrab /kh/ ha donat peu en català a l'aparició, entre d'altres, de la consonant velar sonora /g/, potser podríem proposar una última etimologia, vinculada amb l'àrab khaiṭān, dual de khayṭ, "(dos) fils", en aquest cas, d'aigua, en referència al barranc de la Grallera i al barranc de Gil. Des del mas de Gaiatos, s'observa perfectament com aquests dos torrents conflueixen, arribant al seu ramblar cadascun per una banda, com si, metafòricament, dos fils d'aigua independents s'ajuntaren. El mateix es pot dir del ramblar del barranc de la Grallera i el riu de Millars.
En qualsevol cas, en aquesta banda del terme d'Onda, escasseja la toponímia d'origen àrab i quasi tots els noms de lloc presenten una etimologia llatina, o bé a través del català —el Sitjar, la Pedrissa, la Llidona, la Foguilella, el Corral de Parents, etc.—, o bé a través de l'aragonès —el Campillo i Corroio—. I, de nou, cal posar el focus en la manca de documentació anterior al segle XIX on siguen mencionats els topònims de Gaiatos o del mas de Gaiatos, cosa que ens impedeix exposar una tesi definitiva sobre aquesta qüestió.
Per açò, deixant de banda aquest afer sense assolir una conclusió definitiva, cal remarcar que, d'altra banda, quant a la seua localització —al peu del camí de Ribesalbes a Castelló de la Plana, que li passava pel nord, i després, també al tocar de la carretera entre aquests dos municipis, que el vorejava pel sud i per l'est—, aquesta suposava un avantatge del mas de Gaiatos respecte de la resta de caseries de la contornada, les quals quedaven apartades d'aquestes vies públiques —les principals d'aquest cantó de la jurisdicció ondera—. L'excepció era el mas de Palaua, per on no passava el camí de Ribesalbes a Castelló de la Plana, però sí la carretera. El referit avantatge va haver d'influir en què, a primeries del segle XX, es decidira fundar l'escola dels masos del Sitjar al nucli del mas de Gaiatos, així com en l'expansió demogràfica del nucli.
D'aquesta manera, va ser en els primers mesos de 1912 que la creació d'una escola al mas de Gaiatos va agafar embranzida (Ratti, 1912). Poc abans de la primavera d'aquell any, la inspecció d'ensenyament visità la construcció que havia d'acollir el centre educatiu, «encontrándola en perfectas condiciones pedagógicas» (Anònim, 1912). Però, la constitució de l'escola no tingué lloc fins a la tardor de 1915, moment en què «se crea una Escuela de asistencia mixta servida por Maestra en el poblado de Mas de Gayatos, Municipio de Onda (Castellón)» (Anònim, 1915). El sou de la mestra va ser fixat en 1.000 pessetes, a banda d'altres 166,66 pessetes «para material diurno», segons una reial ordre publicada per la Gaceta de Madrid del 26 de novembre d'eixe 1915.
En aquell moment, dels 18 habitants del mas de Gaiatos de 1888 s'havia passat a 11 caps de casa (10), és a dir, a uns 25 habitants. La xifra ja havia ascendit a 13 caps de casa en 1919 (11), i es mantenia en 1930 (12). Ara bé, l'escola —regida en 1924 per la mestra María Consuelo Pérez Castillo—, donava servei a un districte de 73 habitants (Anònim, 1924).
La xifra augmentà al llarg de les dues últimes dècades d'existència del nucli. En 1946, només els majors d'edat —o siga, majors de 21 anys—, representaven 30 habitants (14). Però, en 1956, ja n'eren 61, és a dir, el doble que una dècada abans (15). Molts d'ells eren obrers de professió i els seus cognoms —castellans i inexistents al mas de Gaiatos fins llavors—, evidencien que es tractava d'immigrants vinguts d'altres punts de la Península Ibèrica per tal de treballar en l'obra de l'embassament del Sitjar, el qual, al remat, posà, poc de temps després, punt i final a la vida del lloc on s'hi havien instal·lat.
D'aquesta manera, el seu pas pel mas de Gaiatos fou efímer, ja que tothom se n'hagué d'anar poc abans que entrara en funcionament l'embassament del Sitjar, en el pas de la dècada de 1950 a la de 1960. Tal com relatà Joan Montañés al seu article El Sitjar, los tordos y las codornices, després de la marxa dels últims habitants, encara hagueren de passar uns quants anys per tal que les ruïnes del lloc emergiren per primera vegada com a conseqüència d'una sequera. Llavors, alguns dels antics veïns ascendiren al Cormullet del Tossal —aquest és un topònim menor latent del terme d'Onda que ignoràvem fins ara i que ha de fer referència a un tossalet situat a l'est del tossal del Negre, a 198 msnm, just enfront del mas de Gaiatos, però a l'altra banda del barranc de la Grallera, hui dia embassament del Sitjar—, i contemplaren de lluny el que quedava de les seues cases i terres.
Per aquella mateixa època, en febrer de 1983, Cristóbal Bonet Olucha —alcalde del mas de Gaiatos nomenat en 1926 per la dictadura filofeixista de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), que es mantingué en el càrrec durant la II República i que fou encarcerat pel franquisme com a pres polític durant 3 anys—, lliurà la vara d'alcalde al que ho era en aquell moment de Castelló de la Plana, el socialista Antonio Tirado. Bonet havia amagat aquesta insígnia durant tota la dictadura amb la intenció, segons relataren les pàgines del diari Mediterráneo, de donar-li-la a un alcalde «constitucional y de izquierdas». És per açò que l'antic alcalde del mas de Gaiatos no li l'entregà al d'Onda —Vicente Martí, líder d'una candidatura independent, però vinculada amb els capitosts locals del règim franquista—, a pesar de ser el municipi en què s'hi trobava el mas. Tampoc li la donà a Eugenio Ponz, d'UCD —alcalde de l'Alcora, municipi pròxim al mas de Gaiatos—, perquè el seu partit havia estat fundat, en part, per antics dirigents de la dictadura.
D'aquest acte simbòlic que arribà més de dues dècades després de la desaparició del mas de Gaiatos i de molts dels altres masos del Sitjar, fa ara ja més de 40 anys. La sequera que delma l'est de la Península Ibèrica des de 2021 ha buidat l'embassament del Sitjar fins a nivells inèdits en molt de temps. A principis de la setmana del 22 d'abril d'enguany, estava al 18% de la seua capacitat —amb 9 hectòmetres cúbics emmagatzemats—, notablement per damunt dels 5 hectòmetres cúbics de mitjans de febrer, però molt per baix dels 26 hectòmetres cúbics de finals d'abril de 2023. Açò ha deixat a la llum del dia i relativament lluny de la línia de l'aigua la pràctica totalitat mas de Gaiatos 30 biennis després de ser engolit per l'aigua.
Tal com han fet centenars de persones d'Onda, Ribesalbes o l'Alcora, hem aprofitat l'avinentesa per a transitar per l'antiga carretera de Ribesalbes a Castelló de la Plana i tafanejar i documentar gràficament el que hui dia resta del lloc que fou la llar de centenars de persones al llarg del temps.
REFERÈNCIES ARXIVÍSTIQUES
(1) AMV. Protocols notarials, 1.747, f. 83r. 1567. Protocol notarial de Miquel Avinent.
(2) ACPV. Protocols, 3.617, f. 66v. 1708-1709. Protocol notarial de Tomàs Martinavarro.
(3) AMV. Protocols notarials, 1.747, f. 83r. 1567. Protocol notarial de Miquel Avinent.
(4) Ídem, f. 82v-83r.
(5) AHN. Diversos-Mesta, 657, expedient 3, p. 83. 1918. Còpia de diferents documents sobre les vies pecuàries del terme de l'Alcora.
(6) ACPV. Protocols, 2.458, f. s/n. 1628. Protocol notarial de Vicent Granell.
(7) ARV. MR, 11.783, f. 11r. 1421. Morabatí d'Onda, Artesa i Tales.
(8) AHN. Diversos-Mesta, 657, expedient 18, p. 218. 1906. Còpia de diferents documents sobre les vies pecuàries del terme d'Onda.
(9) Ídem, p. 60.
(10) AHPC. Censos electorals. Onda, cens electoral de 1915.
(11) AHPC. Censos electorals. Onda, cens electoral de 1919.
(12) AHPC. Censos electorals. Onda, cens electoral de 1915.
(13) AHPC. Censos electorals. Onda, cens electoral de 1932.
(14) AHPC. Censos electorals. Onda, cens electoral de 1946.
(15) AHPC. Censos electorals. Onda, cens electoral de 1956.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Àlvaro, Maria Teresa (2014). Estudi lingüístic de la toponímia rural d'Onda. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I.
Anònim (1912). Distritos universitarios: Valencia. El Magisterio Español: Revista General de la Enseñanza, XLVI (3.921), p. 461-464.
Anònim (1915). Sección de noticias: del Ministerio. El Magisterio Español: Revista General de la Enseñanza, XLIX (4.692), p. 196-197
Anònim (1924). Nombramientos provisionales de maestras por el cuarto turno. El Magisterio Español: Revista General de la Enseñanza, LVIII (7.097), p. 547-551.
Anònim (1983, 16 de febrer). Sesenta años de alcalde. Mediterráneo, II(XLV), p. 31.
Comissió d'Estadística General del Regne (1858). Nomenclátor de los pueblos de España. Madrid: Impremta Nacional.
Confederació Hidrogràfica del Xúquer. (1953). Pantano de Sichar en el Río Mijares (Castellón). València: Roca Rodilla.
Coromines, Joan (1987). Breve Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana (3a edició). Madrid: Gredos.
Coromines, Joan (1989-1997). Onomasticon Cataloniae. 8 volums. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.
Decreto de 4 de julio de 1947 por el que se declaran de urgente ejecución las obras que comprende la construcción del pantano de Sichar. Butlletí Oficial de l'Estat, 194, de 13 de juliol de 1947.
Decreto de 17 de julio de 1947 por el que se dispone se ejecuten por el Estado las obras comprendidas en los proyectos para la construcción del Pantano de Sichar (Castellón). Butlletí Oficial de l'Estat, 205, de 24 de juliol de 1947.
Decreto de 17 de julio de 1947 por el que se autoriza la subasta del primer grupo de obras del Pantano de Sichar (Castellón). Butlletí Oficial de l'Estat, 205, de 24 de juliol de 1947.
Direcció General d'Estadística (1941). Nomenclátor de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de población de España con referencia al 31 de diciembre de 1940. Provincia de Castellón de la Plana. Madrid: Barranco.
Institut Cartogràfic Valencià. (2024). Mapa topogràfic. Disponible en línia a: visor.gva.es.
Institut Geogràfic i Estadístic (1892). Nomenclátor de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de población de España en 1 de enero de 1888. Madrid: IGE.
Institut Geogràfic i Estadístic. (1909). Plànol geomètric del terme municipal d'Onda [mapa]. 1:25000.
Ministeri de la Guerra (1873, 9 de febrer). Levantamiento carlista: retracto de los despachos telegráficos recibidos en este Ministerio hasta la madrugada de hoy. La Paz, 4.693, p. 2.
Montañés, Joan (2023, 9 de juliol). El Sitjar, los tordos y las codornices. El Mundo: Castellón al día. Disponible en línia a https://castellonaldia.elmundo.es/opinion/el-mundo-de-xipell/el-sitjar-los-tordos-y-las-codornices-OF16027977.
Parte Oficial de Guerra del 17 de junio de 1938 hasta las 20 horas. Azul: Órgano de la Falange Española de las JONS, II (529), p. 3.
Ratti (1912). Distritos universitarios: Valencia. El Magisterio Español: Revista General de la Enseñanza, XLVI (3.902), p. 185-186.
Real Orden de 20 de octubre de 1915. Gaceta de Madrid, 330, de 26 de novembre de 1915.
Soler, Abel (2023). Els noms dels pobles valencians. Origen i significat. València: Terra Blanca.
Xiva, Ismael (2022a). Aproximació a la toponímia rural d'Onda del segle XVIII a través dels protocols del notari Joan Batiste Seguí. Inèdit.
Xiva, Ismael (2022b). Toponímia dels corrals del terme d'Onda en el segle XVIII a través del llibre d'assegadors de 1779. Onomàstica. Anuari de la Societat d'Onomàstica, (8), 125-161.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada