La mentida dels gojos de sant Roc d'Artesa


La mentida dels gojos de sant Roc d'Artesa

Ismael Xiva i Molina.

Aquest article fou publicat originàriament a Facebook el 16 d'agost de 2022.

Hui és la celebració litúrgica de sant Roc, patró d’Artesa. Tot i que al poble la festa popular es fa al novembre i que fa uns anys que la seua imatge és treta en processó al juliol –per les festes de santa Anna–, aquesta vesprada s’ha dit missa en el seu honor.

A Artesa, com ocorre pràcticament a tot arreu del nostre país, quan acaben les misses dedicades a un patró, es canten els seus gojos. Aquestes composicions lloen els favors que el sant de torn ha fet al poble, justificant-ne la devoció, i sovint parlen de com començà aquesta.

Talla menuda de sant Roc d'Artesa.
Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

Però, els gojos de sant Roc d’Artesa expliquen una xicoteta mentida o, almenys, donen per certa una dada que no és del tot exacta. El quid de la qüestió apareix en la tercera estrofa del text, que segurament fou escrit al llarg del segle XVIII: “Se tiene por muy dichosa, / Artesa, de haber logrado / de vuestro cuerpo sagrado / una reliquia preciosa”. Però, realment Artesa tingué una relíquia de sant Roc?

Goigs de sant Roc d'Artesa.

La resposta és que mai la va tindre o, com a mínim, no ha aparegut cap document que ho acredite. Per tant, la següent qüestió que caldria formular-se passa per preguntar-se per què els artesols de fa vora 300 anys s’inventaren aquest fet de tindre una relíquia de sant Roc si no la tenien?

La resposta és ben senzilla: agafaren els gojos de sant Roc d’Onda –municipi del que forma part Artesa–, i els adaptaren sense cap mirament. Així, allà on els onders cantaven “Se tiene por muy dichosa, / Onda, por haber logrado”, ficaren el nom d’Artesa i au.

Goigs de sant Roc d'Onda.

En efecte, la vila d’Onda –que també té a sant Roc per patró–, posseeix una relíquia del sant de Montpeller. Arribà en març de 1735 i suposadament va curar llavors a un xiquet de 14 mesos. El miracle es produí a la Safona, on vivia el menut amb els seus pares, Joan Carrera i Josepa Maria Llistar. L’existència en eixe temps d’aquest matrimoni està acreditada documentalment. Ell era de Vistabella del Maestrat. Ella, d’Onda, però d’ascendència francesa. Però bé, açò són figues d’un altre paner. 

Document del segle XVIII en què és mencionat Joan Carrera, ciutadà, veí d'Onda.
Font: ACPV.

Amb tot, val a dir que tampoc és del tot mentida afirmar que Artesa té la seua relíquia de sant Roc... . Eclesiàsticament no la posseeix, perquè la seua església és una parròquia independent i mai ha tingut res a veure amb la d’Onda (fins a la dècada de 1970 depenia de la de Tales). En canvi, administrativament, mentre forme part del municipi d’Onda, tindrà una relíquia de sant Roc.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda

Imatge
El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda Ismael Xiva i Molina. L’Ull de Déu — també conegut en la seua forma castellana, que fou la primera en què es difongué, com “El Ojo de Dios”—, és un hagiotopònim —o siga, un nom de lloc motivat per una advocació religiosa—, alhora que un neotopònim —és a dir, un nom de lloc inventat fa relativament poc—, que s’utilitza des de fa vora 20 anys per a designar unes ruïnes situades al nord-est del tossal de Beniparrell, per dalt del Racó de Lleó. L'Ull de Déu. Fotografia: Ismael Xiva i Molina. La motivació d’esta denominació no és una altra que la forma de les referides ruïnes —una base triangular feta de pedres—, que recorda a una de les representacions més populars i tradicionals del Déu dels cristians. La proximitat de l’emplaçament a l’ermitori del Salvador també va contribuir al naixement de l’hagiotopònim, així com a l’aparició de diferents teories sobre el seu origen. L'Ull de Déu des d
Més informació

El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després

Imatge
  El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després   Ismael Xiva i Molina. Ja falten pocs anys per tal que faça un segle de la presa d'una decisió que canvià per sempre el futur immediat i el destí en l'esdevenidor d'un bon tros del terme d'Onda dellà el riu de Millars, així com de la banda sud-est del terme de Ribesalbes. El 8 de novembre de 1928, el Ministeri d'Obres Públiques espanyol donà llum verda a la confecció d'un estudi a fi d'examinar la viabilitat de regular el cabal de l'esmentat curs d'aigua per a aprofitar-lo d'una millor manera per al reg de l'horta de la Plana de Borriana. «La imperiosa necesidad de regularizar las aportaciones del río Mijares, con objeto de conseguir el máximo aprovechamiento de sus aguas para el riego de la feraz huerta de La Plana, ampliando todo lo posible la superficie de la misma, llevó al Ministerio de Obras Públicas a autorizar en 8 de noviembre de 1928 el estudio de la regulación de dicho r
Més informació

Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494

Imatge
Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494 Ismael Xiva i Molina. L'ús d'una llengua determinada en les comunicacions amb coneguts i estranys, metges, advocats, notaris, mestres, institucions, etc., fa temps que deixà de ser una tria   —quan ha pogut ser-ho —,  innocent al País Valencià. Des dels primers anys del segle XVI, existeixen exemples  —publicats i republicats amb escreix —, de prohoms valencians fent apologia del castellà per raons tan badoques com les que esgrimia el poeta nostrat Narcís Vinyoles en 1510, el qual considerava la llengua castellana  «limpia, elegante y graciosa », a diferència de la resta de les parles peninsulars  —entre elles, la seua, la nostra —,  a les quals titllava de  « bárbaras y salvajes ». Després d'açò, no tardaren en aparèixer els de la corda que assegura que, si escrius en castellà, arribaràs a més gent, però que, en realitat, volen dir que, si escrius en valencià, no et llegirà n
Més informació