La balma del Colmenar, una nova cavitat catalogada a Onda


La balma del Colmenar, una nova cavitat catalogada a Onda

Ismael Xiva i Molina.

Aquest article fou publicat originàriament a Facebook el 15 de novembre de 2022.

Al setembre, en una excursió per una zona poc visitada de la partida de sant Gil d’Onda, vaig localitzar aquesta cavitat a l’altra banda del riu de Millars, a la partida del Colmenar. No apareixia al catàleg del Sistema Informàtic de Catalogació Espeleològica de la Província de Castelló (SICE-Cs).

Després de facilitar les seues coordenades als responsables del SICE-Cs i batejada amb el nom de balma del Colmenar, fa pocs dies que la cavitat ha entrat a formar part d’aquesta compilació que aplega coves, avencs, balmes, etc., de les comarques del nord del País Valencià (http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=6891).

La balma del Colmenar és una coveta o sopalma de dimensions reduïdes, amb un recorregut d’uns 5 metres. En ella, hi destaca una construcció feta de pedra que n’ocupa la part central i de la qual se’n desconeix, de moment, la funció que tingué. Podria haver sigut un refugi per als llauradors que treballaven les heretats d’eixa àrea del terme en cas de tempesta, però també una xicoteta corralissa per a guardar alguns animals, un alberg per a pastors, ... .

D’altra banda, l’accés és molt complicat perquè la cavitat s’obre en un cingle que baixa pràcticament en vertical cap al riu de Millars i perquè la vegetació és molt abundant en la zona. De fet, els espeleòlegs encara no han pogut arribar a ella per a explorar-la.

Amb tot, tant de bo, Onda no tarde en tindre —com tenen altres municipis de la contrada—, un catàleg espeleològic que reunisca les coves, els avencs i els altres fenòmens subterranis que esquitxen el terme.

Vista de la balma del Colmenar.
Fotografia: Ismael Xiva i Molina.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda

Imatge
El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda Ismael Xiva i Molina. L’Ull de Déu — també conegut en la seua forma castellana, que fou la primera en què es difongué, com “El Ojo de Dios”—, és un hagiotopònim —o siga, un nom de lloc motivat per una advocació religiosa—, alhora que un neotopònim —és a dir, un nom de lloc inventat fa relativament poc—, que s’utilitza des de fa vora 20 anys per a designar unes ruïnes situades al nord-est del tossal de Beniparrell, per dalt del Racó de Lleó. L'Ull de Déu. Fotografia: Ismael Xiva i Molina. La motivació d’esta denominació no és una altra que la forma de les referides ruïnes —una base triangular feta de pedres—, que recorda a una de les representacions més populars i tradicionals del Déu dels cristians. La proximitat de l’emplaçament a l’ermitori del Salvador també va contribuir al naixement de l’hagiotopònim, així com a l’aparició de diferents teories sobre el seu origen. L'Ull de Déu des d
Més informació

El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després

Imatge
  El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després   Ismael Xiva i Molina. Ja falten pocs anys per tal que faça un segle de la presa d'una decisió que canvià per sempre el futur immediat i el destí en l'esdevenidor d'un bon tros del terme d'Onda dellà el riu de Millars, així com de la banda sud-est del terme de Ribesalbes. El 8 de novembre de 1928, el Ministeri d'Obres Públiques espanyol donà llum verda a la confecció d'un estudi a fi d'examinar la viabilitat de regular el cabal de l'esmentat curs d'aigua per a aprofitar-lo d'una millor manera per al reg de l'horta de la Plana de Borriana. «La imperiosa necesidad de regularizar las aportaciones del río Mijares, con objeto de conseguir el máximo aprovechamiento de sus aguas para el riego de la feraz huerta de La Plana, ampliando todo lo posible la superficie de la misma, llevó al Ministerio de Obras Públicas a autorizar en 8 de noviembre de 1928 el estudio de la regulación de dicho r
Més informació

Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494

Imatge
Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494 Ismael Xiva i Molina. L'ús d'una llengua determinada en les comunicacions amb coneguts i estranys, metges, advocats, notaris, mestres, institucions, etc., fa temps que deixà de ser una tria   —quan ha pogut ser-ho —,  innocent al País Valencià. Des dels primers anys del segle XVI, existeixen exemples  —publicats i republicats amb escreix —, de prohoms valencians fent apologia del castellà per raons tan badoques com les que esgrimia el poeta nostrat Narcís Vinyoles en 1510, el qual considerava la llengua castellana  «limpia, elegante y graciosa », a diferència de la resta de les parles peninsulars  —entre elles, la seua, la nostra —,  a les quals titllava de  « bárbaras y salvajes ». Després d'açò, no tardaren en aparèixer els de la corda que assegura que, si escrius en castellà, arribaràs a més gent, però que, en realitat, volen dir que, si escrius en valencià, no et llegirà n
Més informació