Pere Lluís Gavaldà, un mossèn onder a Madrid fa quatre segles


Pere Lluís Gavaldà, un mossèn onder a Madrid fa quatre segles

Ismael Xiva i Molina.

Aquest article fou publicat originàriament a Facebook el 27 de novembre de 2022.

Aquest cap de setmana he visitat la ciutat de Madrid i he aprofitat el viatge per a passar pel carrer San Bartolomé, on va viure el capellà onder mossèn Pere Lluís Gavaldà a principis del segle XVII. Hui dia, aquest carrer forma part del barri de Chueca i queda a tocar de la plaça de Pedro Zerolo, així com ben a prop de la Gran Vía i de Callao, i a uns 10 minuts de la Puerta del Sol i de Cibeles.

A falta d’una investigació més exhaustiva sobre la vida de mossèn Pere Lluís Gavaldà, totes les dades que he localitzat sobre ell ixen de les escriptures de poders i de ratificació atorgades en presència del notari vila-realenc Vicent Granell per la seua germana, Elisabet Gavaldà, viuda del sastre Joan Mesquita, que residia a Onda.

Així, mossèn Pere Lluís Gavaldà va morir a Madrid en 1619 sense arribar a fer testament. Llavors, Elisabet fou nombrada com la seua hereva universal ab intestato per manament d’Andrés de Aristi, vicari general de Madrid i del seu partit, fet el 25 d’octubre d’aquell any.

Després, el 4 de març de 1622, Elisabet donà poders a Pere Lozano “deste Reyno de Valencia, residente en la dicha Villa de Madrid” per tal que, en nom seu, venguera la casa que havia heretat del seu germà al madrileny carrer San Bartolomé i que, en el seu moment, ell havia comprat al matrimoni format per Lázaro Gómez i María Gómez. Aquest habitatge afrontava amb el de Juan Saboyano i amb el que havia sigut abans de Santiago de la Claus.

Per la raó que fora, el 20 d’agost d’eixe mateix 1622, Elisabet Gavaldà decidí revocar el poder atorgat a Pere Lozano per a vendre la dita casa. Al mateix temps, li’l conferí a mossèn Bartomeu Pomareda, vicari de l’església de l’Assumpció d’Onda.

Mentrestant, a Madrid, Pere Lozano aconseguí vendre per 7.000 rals l’habitatge on havia residit mossèn Pere Lluís Gavaldà a un tal Lorenzo Núñez, agent de negocis, segons certificà el notari madrileny Andrés Ortiz el dia 7 de setembre de 1622.

Elisabet, a pesar que llavors ja havia revocat el poder donat a Pere Lozano per a fer la venda en el seu nom, s’avingué a aprovar l’operació i el 2 d’octubre proclamà que “hago la misma venta, cession y traspaso y enagenacion perpetua al dicho Lorenço Nunyes y a sus herederos y successores de las dichas casas suso declaradas y deslindadas con todo lo en ellas labrado y edificado y con todas sus entradas y salidas, usos y costumbres y servidumbres y por libres de censo ni otra carga exepto el perpetuo y el repartimiento que ay en ellas para aposento de su Magestad como casa de malicia y por precio de los dichos siete mil reales”.

En tot el procés de venda de la casa del carrer San Bartolomé de Madrid que havia ocupat el seu germà mossèn Pere Lluís Gavaldà, Elisabet comptà amb l’assessorament de mossèn Joaquim de Cardona, retor de l’església de l’Assumpció, i del notari onder Miquel Tomàs.

Com és habitual en les escriptures fetes en aquella època, no existeix la indicació d’un número de portal per a determinar exactament quina era la casa sobre la que tractava la compravenda. Per açò, hui dia és impossible saber en quin punt exacte del carrer San Bartolomé de Madrid visqué mossèn Pere Lluís Gavaldà. Ara bé, donat que aquesta via només té una longitud de 100 metres, en passejar per ella, es pot tindre la certesa de no desviar-se massa de la que fou la llar madrilenya d’un onder a principis del segle XVII. 

Amb tot, precisament enguany ha fet 400 anys que Elisabet Gavaldà es va desfer de la casa, venent-li-la a Lorenzo Núñez per mitjà de Pere Lozano.



Tres imatges del carrer San Bartolomé de Madrid.
Fotografies: Ismael Xiva i Molina.

FONTS ARXIVÍSTIQUES

ACPV. Protocols, 2.451. 1622. Protocol notarial de Vicent Granell.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda

Imatge
El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda Ismael Xiva i Molina. L’Ull de Déu — també conegut en la seua forma castellana, que fou la primera en què es difongué, com “El Ojo de Dios”—, és un hagiotopònim —o siga, un nom de lloc motivat per una advocació religiosa—, alhora que un neotopònim —és a dir, un nom de lloc inventat fa relativament poc—, que s’utilitza des de fa vora 20 anys per a designar unes ruïnes situades al nord-est del tossal de Beniparrell, per dalt del Racó de Lleó. L'Ull de Déu. Fotografia: Ismael Xiva i Molina. La motivació d’esta denominació no és una altra que la forma de les referides ruïnes —una base triangular feta de pedres—, que recorda a una de les representacions més populars i tradicionals del Déu dels cristians. La proximitat de l’emplaçament a l’ermitori del Salvador també va contribuir al naixement de l’hagiotopònim, així com a l’aparició de diferents teories sobre el seu origen. L'Ull de Déu des d
Més informació

El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després

Imatge
  El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després   Ismael Xiva i Molina. Ja falten pocs anys per tal que faça un segle de la presa d'una decisió que canvià per sempre el futur immediat i el destí en l'esdevenidor d'un bon tros del terme d'Onda dellà el riu de Millars, així com de la banda sud-est del terme de Ribesalbes. El 8 de novembre de 1928, el Ministeri d'Obres Públiques espanyol donà llum verda a la confecció d'un estudi a fi d'examinar la viabilitat de regular el cabal de l'esmentat curs d'aigua per a aprofitar-lo d'una millor manera per al reg de l'horta de la Plana de Borriana. «La imperiosa necesidad de regularizar las aportaciones del río Mijares, con objeto de conseguir el máximo aprovechamiento de sus aguas para el riego de la feraz huerta de La Plana, ampliando todo lo posible la superficie de la misma, llevó al Ministerio de Obras Públicas a autorizar en 8 de noviembre de 1928 el estudio de la regulación de dicho r
Més informació

Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494

Imatge
Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494 Ismael Xiva i Molina. L'ús d'una llengua determinada en les comunicacions amb coneguts i estranys, metges, advocats, notaris, mestres, institucions, etc., fa temps que deixà de ser una tria   —quan ha pogut ser-ho —,  innocent al País Valencià. Des dels primers anys del segle XVI, existeixen exemples  —publicats i republicats amb escreix —, de prohoms valencians fent apologia del castellà per raons tan badoques com les que esgrimia el poeta nostrat Narcís Vinyoles en 1510, el qual considerava la llengua castellana  «limpia, elegante y graciosa », a diferència de la resta de les parles peninsulars  —entre elles, la seua, la nostra —,  a les quals titllava de  « bárbaras y salvajes ». Després d'açò, no tardaren en aparèixer els de la corda que assegura que, si escrius en castellà, arribaràs a més gent, però que, en realitat, volen dir que, si escrius en valencià, no et llegirà n
Més informació