Contrastos inicials del camí d'Artesa a Fanzara


Contrastos inicials del camí d'Artesa a Fanzara

Ismael Xiva i Molina.

Aquest article fou publicat originàriament a Facebook el 17 de setembre de 2023.

El primer quilòmetre i mig del camí que va d’Artesa a Fanzara per la banda de Beniparrell —n’hi ha un altre que va per la de Xiclà—, és un tram de contrastos quant a les condicions en què es troba el traçat d’aquesta via.

Només eixir del nucli urbà d’Artesa pel Calvari i deixar enrere el Corral de López, el camí d’Artesa a Fanzara avança per una pista de terra. 

Després de travessar el camí d’Onda a Tales, a Suera i a Aiòder, comença a guanyar altura pel peu de la Serreta i es transforma en una pista formigonada.

Poc més enllà, es converteix en una senda estreta i, en algun punt, prou tapada per la vegetació. 

En els últims metres d’aquest primer quilòmetre i mig del camí d’Artesa a Fanzara, aquesta via passa a ser una pista asfaltada. 

Finalment, en aplegar al desaparegut forn de Redon, s’ajunta amb el camí de Sala o de la Mola, i camí vell d’Onda a Fanzara, distint del camí d’Onda a Fanzara amb el qual s’hi troba al Llosar.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda

Imatge
El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda Ismael Xiva i Molina. L’Ull de Déu — també conegut en la seua forma castellana, que fou la primera en què es difongué, com “El Ojo de Dios”—, és un hagiotopònim —o siga, un nom de lloc motivat per una advocació religiosa—, alhora que un neotopònim —és a dir, un nom de lloc inventat fa relativament poc—, que s’utilitza des de fa vora 20 anys per a designar unes ruïnes situades al nord-est del tossal de Beniparrell, per dalt del Racó de Lleó. L'Ull de Déu. Fotografia: Ismael Xiva i Molina. La motivació d’esta denominació no és una altra que la forma de les referides ruïnes —una base triangular feta de pedres—, que recorda a una de les representacions més populars i tradicionals del Déu dels cristians. La proximitat de l’emplaçament a l’ermitori del Salvador també va contribuir al naixement de l’hagiotopònim, així com a l’aparició de diferents teories sobre el seu origen. L'Ull de Déu des d
Més informació

El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després

Imatge
  El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després   Ismael Xiva i Molina. Ja falten pocs anys per tal que faça un segle de la presa d'una decisió que canvià per sempre el futur immediat i el destí en l'esdevenidor d'un bon tros del terme d'Onda dellà el riu de Millars, així com de la banda sud-est del terme de Ribesalbes. El 8 de novembre de 1928, el Ministeri d'Obres Públiques espanyol donà llum verda a la confecció d'un estudi a fi d'examinar la viabilitat de regular el cabal de l'esmentat curs d'aigua per a aprofitar-lo d'una millor manera per al reg de l'horta de la Plana de Borriana. «La imperiosa necesidad de regularizar las aportaciones del río Mijares, con objeto de conseguir el máximo aprovechamiento de sus aguas para el riego de la feraz huerta de La Plana, ampliando todo lo posible la superficie de la misma, llevó al Ministerio de Obras Públicas a autorizar en 8 de noviembre de 1928 el estudio de la regulación de dicho r
Més informació

Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494

Imatge
Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494 Ismael Xiva i Molina. L'ús d'una llengua determinada en les comunicacions amb coneguts i estranys, metges, advocats, notaris, mestres, institucions, etc., fa temps que deixà de ser una tria   —quan ha pogut ser-ho —,  innocent al País Valencià. Des dels primers anys del segle XVI, existeixen exemples  —publicats i republicats amb escreix —, de prohoms valencians fent apologia del castellà per raons tan badoques com les que esgrimia el poeta nostrat Narcís Vinyoles en 1510, el qual considerava la llengua castellana  «limpia, elegante y graciosa », a diferència de la resta de les parles peninsulars  —entre elles, la seua, la nostra —,  a les quals titllava de  « bárbaras y salvajes ». Després d'açò, no tardaren en aparèixer els de la corda que assegura que, si escrius en castellà, arribaràs a més gent, però que, en realitat, volen dir que, si escrius en valencià, no et llegirà n
Més informació