El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda
El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda
Ismael Xiva i Molina.
L’Ull de Déu — també conegut en la seua forma castellana, que fou la primera en què es difongué, com “El Ojo de Dios”—, és un hagiotopònim —o siga, un nom de lloc motivat per una advocació religiosa—, alhora que un neotopònim —és a dir, un nom de lloc inventat fa relativament poc—, que s’utilitza des de fa vora 20 anys per a designar unes ruïnes situades al nord-est del tossal de Beniparrell, per dalt del Racó de Lleó.
La motivació d’esta denominació no és una altra que la forma de les referides ruïnes —una base triangular feta de pedres—, que recorda a una de les representacions més populars i tradicionals del Déu dels cristians. La proximitat de l’emplaçament a l’ermitori del Salvador també va contribuir al naixement de l’hagiotopònim, així com a l’aparició de diferents teories sobre el seu origen.
Més enllà de blogs i webs, la difusió tant del topònim de l’Ull de Déu com de les hipòtesis al voltant de què és han trobat al llarg dels anys el seu altaveu principal en les pàgines del setmanari d’informació local ‘Arrels’. En la sèrie ‘Mitos y leyendas de mi tierra’, el grup ‘Andariegos de Montes’ ha defensat que es tracta d’unes ruïnes antigues sobre les quals s’alçava una suposada creu, la dels constantinians, en commemoració de l’antiguitat del culte cristià a Onda i per a celebrar l’Edicte de l’emperador Constantí, de l’any 313, que suposà la fi de les persecucions a cristians arreu de l’Imperi Romà.
Escrigueren els ‘Andariegos de Montes’ en certa ocasió a la revista ‘Arrels’: <<Las tierras ribereñas del río Veo-Sonella-Anna están salpicadas de topónimos y símbolos tomados de la Sagrada Biblia (...) Encontramos la primera sorpresa con la voz “Veo” (...) el sello de sus tierras es un “Ojo de Dios” (...) El mismo hecho se repite en la cima de Monte El Salvador, hoy se cita como Racò de Lleó incluido en tierras Beniparrell, pertenecientes a la villa de Onda. La figura del triángulo equilátero aparece en piedras de sillería. En su centro se elevaba la Cruz de Los Constantinos. Para llegar hasta allí los romeros subían por el camino de “La Cruz”>>.
A favor de la seua teoria, estos ‘Andariegos de Montes’ citen el precedent de les festes constantinianes que s’organitzaren a la vila en 1913 i que, de manera més modesta, ells mateixos repetiren en 2013 per a recordar l’efemèride de l’Edicte de Constantí.
Així mateix, justifiquen l’antiguitat de l’Ull de Déu en la presumpta precocitat de la implantació del cristianisme a Onda a partir de la història d’un suposat bisbe de València de nom Victorí, que hauria mort potser màrtir a la vila l’any 105, i de la història de la primitiva imatge del Salvador, que presumptament va ser modelada per Nicodem i pintada per sant Lluc, sent enviada a Onda per la nombrosa comunitat jueva que havia d’acollir en el segle I.
L’últim argument esgrimit per a sostindre que l’Ull de Déu és una construcció antiga vinculada amb un primitiu culte cristià a Onda és un topònim, ‘La Cruz’, que apareix a prop de la ubicació de l’Ull de Déu al plànol del terme d’Onda fet en 1909.
Però, estes tres idees —les festes constantinianes, els relats sobre l’arribada precoç del cristianisme a Onda i el topònim ‘La Cruz’—, que apuntalen la idea que l’Ull de Déu actual és el que queda d’una creu primitiva erigida en commemoració de l’Edicte de Constantí de l’any 313 cauen pel seu propi pes.
D’entrada, les festes constantinianes van ser organitzades en 1913 en molts altres llocs de l’Estat espanyol i del món catòlic. Per tant, no foren un fet particular d’Onda. A més, els relats del bisbe Victorí de València i de la primitiva imatge del Salvador tardaren 1.500 anys en ser ficats per escrit, és a dir, no apareixen documentats fins al segle XVII, cosa que els resta tota credibilitat.
Esta credibilitat encara queda més minvada quan, des de fa vora 200 anys, se sap que eixa representació del Salvador destruïda en la Guerra Civil espanyola va ser pintada per Joan de Joanes en una data anterior al 3 de gener de 1555, perquè eixe dia el cèlebre artista va reconèixer per escrit haver cobrat de Miquel Ferrandis, ermità de l’ermitori del Salvador, l’execució del dit encàrrec.
Finalment, si l’Ull de Déu fora tan antic, pareix raonable pensar que hauria de ser esmentat d’alguna manera en la carta de partició dels termes d’Onda, de Fanzara i de Suera feta l’any 1332. Este document, publicat per primera vegada per Guerrero (1990), menciona una sèrie de llocs en el límit entre Onda i Fanzara —que és més o menys per on para l’Ull de Déu—, però ni parla d’ell, ni tampoc diu res de l’existència llavors de l’ermitori del Salvador. Tot açò, a més, obviant que Onda va estar sota el poder islàmic durant més de 500 anys, des de principis del segle VIII fins a l’any 1241, fet que va haver d’interrompre el culte cristià al nostre poble.
Quant al topònim ‘La Cruz’, no té res a vore amb l’Ull de Déu, sinó que va ser motivat amb tota seguretat per l’existència d’una creu o peiró en eixa part del terme, no necessàriament en la ubicació de les ruïnes de l’Ull de Déu. Estos peirons eren creus més o menys grans fetes de pedra que, des de l’Edat Mitjana, es col•locaven a prop de les entrades i de les eixides de les poblacions, al peu dels camins més importants.
Al fil d’açò, fa uns mesos, vaig localitzar una escriptura de compravenda inèdita que data de l’any 1728 —confie en poder publicar-la un dia o altre—, en què s’hi llegeix que l’onder Jaume Oluja va adquirir 15 jornals de terra garroferal amb el seu corral <<...cito todo, y puesto en el termino y secano de dicha Villa de Onda, y en la partida que intitulan de la Cruz del Salvador, que alindan con el camino del lugar de Ribes Albes...>>. En conseqüència, ‘La Cruz’ del mapa de 1909 no al•ludix a la suposada creu dels constantinians, sinó que és el topònim d’una partida, el de la Creu del Salvador, nom hui dia desaparegut.
Gràcies a la menció del camí de Ribesalbes que apareix en eixa compravenda, podem saber que la partida de la Creu del Salvador —i el peiró que ja no existeix, però que en motivà la denominació—, parava a prop d’eixa via pública —que es correspon més o menys fins a deixar Farons a mà dreta amb l’actual carretera d’Onda a Ribesalbes—, i no dalt del Racó de Lleó, que és la ubicació de l’Ull de Déu.
Esta idea la reforça el fet que, en la transacció de 1728, Jaume Oluja adquirí un corral, que ha de ser el corral que després es conegué com d’Oluja o de mossèn Oluja, anomenat més tard corral del barranc del Salvador, i que parava entre el camí de Ribesalbes i el camí del Port, tal com ja vaig publicar l’any passat en un article a l’Anuari de la Societat d’Onomàstica sobre els corrals del terme d’Onda en el segle XVIII.
Posats a especular, és probable que el peiró anomenat la Creu del Salvador estiguera situat precisament en el punt on se separaven el camí de Ribesalbes i el camí del Port —del Port de Mingalbo—, este últim topònim localitzat ja per Garcia Edo (1990) en un document confeccionat abans del primer quart del segle XV —a Xiva (2022b) el vaig datar pels volts de l’any 1385—, i que serví per a fixar els límits del Bovalar onder. La carretera de Fanzara seguiria en este punt el traçat aproximat d’eixe camí del Port.
En qualsevol cas, la Creu del Salvador no és l’únic peiró documentalment acreditat que va existir en les immediacions d’Onda. Prades (2018) trobà un document de l’any 1482 en què apareix el topònim del tossal de la Creu aplicat al lloc on hui dia s’alça el Santuari de la Mare de Déu de l’Esperança. De la mateixa manera que en el cas de la Creu del Salvador, és probable que allà hi haguera hagut un peiró, donat que, molt a prop, hi passava i hi passa l’important camí d’Onda a Sogorb, documentat com a camí de Veo en el segle XIV (Xiva, 2022b).
Directament, el topònim del Peiró és aplicat a un punt del camí d’Onda a Fanzara en 1548 (Xiva, 2022a). Per últim, en 1710, una altra escriptura inèdita que he localitzat últimament i que tinc pendent encara de publicar testimonia l’existència d’una altra creu, la del Camí Reial, a l’eixida d’Onda pel camí de València. Pel nom i pel text del document, hauria d’haver parat a prop de la cova de l’Algepsar: <<...un corral derroido (...) que alinda por una parte con el Camino Real de Valencia (...) y por otra con el Algeçar del Peiron del Camino Real...>>.
En resum, l’ús del topònim ‘La Cruz’ per a avalar la tesi que les ruïnes l’Ull de Déu són les restes d’una creu constantiniana no té cap fonament, ja que, en veritat, eixa denominació servia per a designar 1 dels almenys 4 peirons col•locats després de la conquesta de Jaume I en els principals camins que arribaven o eixien d’Onda.
Llavors, què és l’Ull de Déu? Un article signat per Carlos Rodríguez en 2018 també al setmanari ‘Arrels’ posà llum a l’afer, aportant una visió diferent de la qüestió i revelant que, en realitat, les ruïnes que han sigut anomenades com l’Ull de Déu no són cap altra cosa que la base d’una creu mai acabada de construir en la dècada de 1950 per a homenatjar als soldats que moriren en esta zona del terme durant els últims dies de la Guerra Civil espanyola a Onda, entre finals de la primavera i principis de l’estiu de l’any 1938. De fet, la parcel•la en què s’alça es limita només al triangle format per la base de la inexistent creu, cosa que encara reforça més la tesi que es tracta d’un element relativament contemporani.
Ah! I un últim apunt. El topònim del Salvador mai s’ha utilitzat per a designar allò que hui dia coneixem com Beniparrell o com el Racó de Lleó. Així, l’afirmació sobre que <<...la cima de Monte El Salvador, hoy se cita como Racò de Lleó incluido en tierras Beniparrell...>> ix d’un error del mapa d’Onda de 1909, que situa el topònim del Salvador en la ubicació de Beniparrell. Errare humanum est, sed perseverare diabolicum.
Bibliografia
GARCIA EDO, V. (1990). Notas sobre las dehesas, bovalar, carnicerías y ferias de Onda (su cesión a la villa en 1437). Anuario de Estudios Medievales, v. 20, p. 467-483.
GUERRERO, F. (1990). La carta de partición de los términos de Fanzara, Onda y Suera. Miralcamp: Butlletí d'estudis onders, n. 6, p. 81-90.
PRADES, V. (2018). Fundación del Convento de Carmelitas de Nuestra Senora de la Esperanza: estudio de un manuscrito conventual anónimo del ultimo cuarto del siglo XVIII. La Càmara: Butlletí Informatiu de la Caixa Rural d'Onda, n. 36, p. 18-22.
XIVA. I. (2022a). Aproximació a la toponímia rural del terme d’Onda del segle XVIII a través dels protocols de Joan Batiste Seguí. Inèdit.
XIVA, I. (2022b). Toponímia dels corrals del terme d'Onda en el segle XVIII a través del llibre d'assegadors de 1779. Onomàstica: Anuari de la Societat d'Onomàstica, v. 8, p. 125-161.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada