Santa Caterina, Sant Francesc i el presumpte masclisme d'un topònim del terme d'Onda
Santa Caterina, Sant Francesc i el presumpte masclisme d'un topònim del terme d'Onda
Ismael Xiva i Molina.
A banda de commemorar el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones, els cristians també celebren el 25 de novembre la festa litúrgica de Santa Caterina, màrtir, que suposadament visqué en la ciutat d’Alexandria a cavall dels segles III i IV.
En el terme d’Onda, esta advocació del santoral es va convertir en la part denotativa d’un topònim a partir de mitjan segle XV com a conseqüència de la fundació d’un convent de pares franciscans que va ser intitulat de Santa Caterina en el capoll d’un tossalet lleugerament elevat sobre el riu de Sonella i la partida de Sonella, el camí d’Artana, el camí de València —hui dia, de Betxí—, i el Prat.
En este sentit, no és superflu subratllar que la major part dels topònims tenen dos parts: la connotativa o genèrica —que proporciona informació sobre el tipus d'element designat, per exemple, un camí, una partida o un convent—, i una altra de denotativa o individualitzadora, igualment coneguda com a lema —que és la que distingeix eixe topònim de tota la resta dels de la contornada—.
Dit açò, la constitució de la comunitat de religiosos mencionada motivà el naixement dels topònims de la muntanya o muntanyeta de Santa Caterina, del carrer de Santa Caterina, del camí de Santa Caterina o del barranc de Santa Caterina, a banda del propi nom del convent.
Per exemple, el testament del llaurador borrianenc Maties Gil —inèdit—, fet en 1544, esmenta els «pares del monestir de Sancta Catherina de Onda». En les pàgines de la meua investigació Aproximació a la toponímia rural d'Onda del segle XVIII a través dels protocols del notari Joan Batiste Seguí, guardonada en 2022 amb el Premi Magnífic Ajuntament d'Onda del LVII Certamen Literari de l'Ateneu Cultural i Mercantil d'Onda —que, de moment, no ha vist la llum—, exposava dos exemples de 1547. Un, del testament de la betxinenca Beatriu Joana Colomer, que demanava ser soterrada «dins del monestir de la gloriosa, e martir Sancta Catherina constituit en lo terme de la Vila de Onda». L'altre, del testament del també betxinenc Antoni Peris, que manà que els «frares de Sancta Catherina de Onda per la dita mia anima e en remissio de mos peccats, e culpes» li digueren les misses de Sant Amador, que constituïen un trentenari que es feia en memòria i cura de l'ànima d'un difunt després de la seua mort. Més mencions: «convento Sancte Caterine» (1610, recollida en l'Aproximació a la toponímia rural...), «Monasterium Sancta Catherina» (1617, inèdita) i «quatro religiosos del Convento de Santa Catarina de la Villa de Onda» (1710, inèdita).
D'altra banda, sobre la muntanya o muntanyeta de Santa Caterina, llegim d'un tros de terra que parava «sito et posito in termino presentis ville in partita dicta dela muntanyeta de Sancta Caterina» (1610, recollida en l'Aproximació a la toponímia rural...). Un poc abans, entre els béns hereditaris de Jeroni Sancho, s'hi comptaven «dos troços de garroferal contiguos lo hu al altre que seran huit jornals de llaurar en la partida del Prat que afronten ab la muntanya de Sencta Catalina» (1603, inèdita). Finalment, localitzem mencions al «vico Sancte Caterina», a l'«Itinere Regio per quod itur ad monasterium Sancta Catherina Martiris» i al «torrente Sancta Catherina» (totes tres de 1617, inèdites).
Estos hagiotopònims —topònims motivats per advocacions religioses—, degueren desplaçar els noms de lloc que anteriorment havien designat el tossal i el barranc. En canvi, deixaren intacte —per la seua importància—, el del camí d’Artana, que no fou mai substituït del tot i que ha arribat viu al nostre temps. D’esta manera, ara, el camí de Santa Caterina només és el nom aplicat al tram inicial del camí d’Artana, entre Capamantos i l’actual cementeri municipal. Amb tot, qui sap si els topònims pretèrits dels referits tossal i barranc de Santa Caterina havien estat també hagiotopònims, donat que en el punt on fundaren els franciscans el seu convent ja havia existit abans un cenobi de monges que van acabar per traslladar-se a la vila d’Onda.
Ara bé, sobretot des del segle XVIII, el denotatiu Santa Caterina va començar a perdre terreny davant d’un altre, Sant Francesc. Així, a pesar que el convent va continuar sota el patrocini de la Santa d’Alexandria fins a l’exclaustració de 1835 i la seua crema i destrucció en 1836, els onders —com a mínim per escrit, i òbviament d’aquell temps només podem accedir a documentació escrita—, tendiren a poc a poc a oblidar l’hagiotopònim femení i a utilitzar més i més el masculí.
I açò va passar sense que s’hi produïra cap modificació rellevant en l’element motivador del topònim —el convent de Santa Caterina—, que continuava sent el mateix que a mitjan segle XV. L'únic canvi important del moment fou la fi de la Guerra de Successió en el Regne de València (1707). Recordem, en 1710, al cenobi, encara se l'anomenà de Santa Caterina. Però, poc després, la gent ja començà a parlar del «Convento del Serafico Padre San Francisco (...) sito en el termino de dicha Villa de Onda» (1712, menció inèdita), del «Convento y Religiosos del Serafico Padre San Fransisco de Asis que esta sito y serca de los muros de esta dicha Villa» (1729, menció inèdita) o del «Convento de San Francisco de dicha Villa de Onda» (1729, menció inèdita). A Betxí —localitat molt unida espiritualment amb el convent de Santa Caterina—, açò no passà i encara apareixien documentats en 1751 la partida de la Foia de Santa Caterina i el camí de Santa Caterina.
El resultat del canvi és que ara per ara existeix a Onda la partida de Sant Francesc i la muntanyeta de Sant Francesc —o del Calvari—, on abans havien estat la partida de la muntanya de Santa Caterina i la muntanyeta de Santa Caterina. Així, Juan Peris, al seu article Las partidas del término de Onda (1988), només parla de la partida de Sant Francesc i explica que «limita al Norte, partida de la Bastida, río de Sonella enmedio, y partida del Prat, vía pecuaria enmedio; al Sur, partida de la Murtera, vía pecuaria enmedio; al Este, partida del Prat, vía pecuaria enmedio; y al Oeste, partida de Sonella, vía pecuaria enmedio. En esta partida se ubica el Cementerio Municipal y el Calvario, sobre las ruinas del antiguo convento de Franciscanos o de Santa Catalina. Cultivos variados con algunas zonas de monte bajo. También se localiza la fuente conocida como "dels Frares"».
De la mateixa manera, Joan Castany, en l'edició del terme d'Onda (2004) de la sèrie de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua Toponímia dels pobles valencians, únicament esmenta la partida de Sant Francesc, tot i que fent referència a l'existència de les ruïnes del convent de Santa Caterina. El mateix succeeix a l'Estudi lingüístic de la toponímia rural d'Onda de Maria Teresa Àlvaro (2014), que recull la partida, el camí i el pou de Sant Francesc, així com el topònim del convent de Santa Caterina. Per últim, el Nomenclàtor Toponímic Valencià incorpora els noms de la partida, de la urbanització i del pou de Sant Francesc, i el de les ruïnes del convent de Santa Caterina.
Amb tot, el pas de Santa Caterina a Sant Francesc, al meu parer, pot explicar-se de dues maneres. Una explicació seria fruit del masclisme estructural de la societat d’aquell temps —masclisme que, d’altra banda, continua imperant en la nostra època—. Així, s’hauria preferit potenciar la devoció a un sant home —Francesc d’Assís—, abans que la devoció a una santa dona —Caterina d’Alexandria—.
La segona explicació que es pot pensar és que, mentre l'antropònim Francesc era força habitual entre els hòmens onders dels segles XVII i XVIII, de Caterines no n’hi havia tantes. D’esta manera, l’hagiotopònim que acabà imposant-se hauria estat el de l'antropònim més popular dels dos entre els onders de llavors. Alguns hòmens d'Onda que el duien en aquell moment eren Francesc Casset —notari d'Onda entre els segles XVI i XVII—, Francesc de Tuesta —també notari d'Onda durant unes quantes dècades del segle XVII—, fra Francisco Tormo —retor de l'església d'Onda en 1638—, Francesc Canelles —alcaid del castell entre 1624 i 1657 (segon Joaquín Alfonso a La Alcaldía del Castillo de Onda [ss. XIII-XVIII] (2014))—, Francesc Roca —saboner d'ofici, actiu cap a mitjan segle XVII—, Francisco Navarro —notari d'Onda durant la major part de la primera meitat del segle XVIII—, Francesc Huguet —casat en 1721 amb Pasquala Esteve, de Nules—, Francesc Piquer —aveïnat en el carrer Sant Joan en 1733—, fra Francesc Dobon —resident en el convent del Carme en 1735—, etc.
Però, així d’entrada, tampoc ho podem saber del cert, si predominaven a Onda els Francescs sobre les Caterines en els segles XVII i XVIII, atés que els llibres de batejos, matrimonis i defuncions de l’església parroquial pertanyents a esta època foren cremats en 1936 i, clar, si no eren viudes, les dones solien ser invisibilitzades en els censos de població i altres instruments equivalents que es confeccionaven aleshores. I, fins i tot, sent viudes, sovint quedaven registrades com a viuda de..., en lloc de figurar-hi amb el seu propi antropònim.
A pesar d'açò, rescatem unes quantes dones onderes de nom Francesca: Francesca Roca —originària d'Onda, però resident a València entre els segles XVII i XVIII—, Francesca Seguí —germana del notari Joan Batiste Seguí, casada amb el betxinenc Vicent Traver en 1727—, Francesca Lucas —filla del matrimoni format per Miquel Lucas i Esperança Múrria, esmentada en 1732—, Francesca Bolàs —ja casada eixe mateix any amb Batiste Oluja, filla de Francesc Bolàs i de Paula Ramos—, Francesca Uriarte —igualment mencionada en 1732 com a muller del llaurador onder Vicent Ballester—, Francesca Ramos —que vengué en 1735 un pati en el carrer de Sant Pere a Vicent Prades—, etc.
També hem localitzat a algunes onderes de nom Caterina en estes dos centúries, com són Caterina Nebot —que va viure en la primera meitat del segle XVII—, o Caterina Bosquet —que comprà en 1734 una casa de la Moreria que havia estat del matrimoni format per Manuel Molina i Antònia Sol—. En qualsevol cas, és més senzill trobar dones amb este antropònim a Onda a mesura que es retrocedeix en el temps: Caterina —esposa de Miquel Ferrer, que visqué entre els segles XIV i XV—, Catalina Esquerda —de la mateixa època—, Caterina d'Esparça —documentada també a principis del segle XV, filla de Rotlà d'Esparça i de Violant Prades—, Caterina Falcó —de la segona meitat del segle XV, filla del jurista onder Roderic Falcó i de Violant de Palomar, casada amb el generós Martí de Fanyes, oriünd de Calataiud i aveïnat a Daroca—, Caterina Martí —que visqué entre els segles XV i XVI, filla del llaurador Pere Martí—, etc.
Amb tot, fora per la raó que fora, la certesa més absoluta i objectiva en este tema és que el denotatiu Sant Francesc va arraconar el denotatiu Santa Caterina i que, una volta més —esta, en l'àmbit de la toponímia—, l'home va passar per davant de la dona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada