Sobre la Navarra, topònim de l'Horta d'Artesa


Sobre la Navarra, topònim de l'Horta d'Artesa

Ismael Xiva i Molina.

Aquest article fou publicat originàriament a Facebook el 5 de novembre de 2023.

Entre octubre i novembre, és el temps de collir l’oliva i, per tant, per aquestes dates, és facil de veure en moltes de les heretats d’olivar de la nostra zona gent amunt i avall amb vares, mantes, caixons, etc., arreplegant el fruit de l’olivera. Açò és el que hem estat fent aquests dies a l’heretat familiar situada a la Navarra, a l’Horta d’Artesa. I aquest fet és una bona excusa per a parlar un poc sobre aquest nom de lloc.




Imatges de la collita d'olives a la Navarra, el primer cap de setmana de novembre de 2023. 
Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

Així, el topònim de la Navarra fa referència a un paratge de l’Horta d’Artesa situat al sud al poble, entre el Riu, el Cubero —incorporat al nucli urbà fa vora 20 anys—, i els Alcavons. És un dels 200 noms de lloc artesols que vaig recollir en el llibre ‘Toponímia d’Artesa: recull geogràfic i etimològic dels noms de lloc urbans i rurals artesols’ (2017).

Pàgina en què apareix la Navarra al llibre sobre la toponímia d'Artesa que vaig publicar en 2017.

Sobre l’origen d’aquest topònim que s’ha transmés oralment fins a l’actualitat, el més probable és que estiga motivat per la família dels Navarro, que fou una de les que s’instal•là a Artesa en 1616 per a repoblar la localitat, buida des de l’expulsió dels moriscos en 1609. Per tant, es tractaria d’un antrotopònim. En aquest sentit, el primer membre artesol del llinatge va ser Mateu Navarro, que fou un dels signants de la Carta Pobla fermada amb fra Galceran Vidal, de l’orde de Montesa, el 25 de juliol de 1616 (Guinot i Ardit, 2017). Després d’ell, vingueren Pere Navarro i Josep Navarro, segurament fill i net de Mateu.

Pàgina del morabatí d'Artesa de l'any 1621 en què apareix el nom de Pere Navarro.
Font: ARV.

Pàgina del morabatí d'Artesa de l'any 1662 en què apareix el nom de Josep Navarro.
Font: ARV.

Una altra possibilitat menys plausible és que el topònim de la Navarra, en lloc de derivar del cognom Navarro, provinga de la paraula ‘nava’, estranya al valencià, però que podria ser ací un aragonesisme justificat per la proximitat d’Artesa a les comarques castellanoparlants. De fet, no massa lluny d’Artesa i dins encara de l’àmbit valencianoparlant, trobem la partida de les Naves, entre Benitandús i Veo.

Situació de la partida de les Naves, entre Veo i Benitandús, no massa lluny d'Artesa.
Font: IGN.

Aquesta pretesa ‘nava’ artesola estaria acompanyada del sufix augmentatiu ‘-arra’, de manera que es podria referir literalment a una zona plana relativament extensa encaixonada entre dues ‘muntanyes’: una seria Montí i l’altra, el vessant de l’Assegador en què hi és el poble. L’orografia de la Navarra d’Artesa no permet descartar aquesta etimologia, ja que s’hi ajusta més o menys amb la definició de ‘nava’. 


Situació de la Navarra a l'Horta d'Artesa.
Font: IGN.

Però, en una contrada amb nombrosos topònims motivats per noms, cognoms i malnoms —el toll de la tia Muntanyesa, els garrofers de la tia Colomera, el corral de López, l’anouer del Guilopo, el tramussar del tio Sidro, les fontetes d’Adelantado, la parada del Guitarro o la caseta de Lluïset—, el més segur és que aquest també siga un antrotopònim.

Una altra imatge de l'heretat de la Navarra, durant l'època de collir les olives, a principis de novembre de 2023.
Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

Fonts arxivístiques

ARV. MR, 11.813, f. 224r-232r. 1621. Morabatí d’Onda.

ARV. MR, 11.822, f. 88r-99r. 1662. Morabatí d’Onda.

Bibliografia

GUINOT, E. i ARDIT, M. (2017). Cartes de poblament valencianes modernes. Volum III. València: Universitat de València.

XIVA, I. (2017). Toponímia d’Artesa: recull geogràfic i etimològic dels noms de lloc urbans i rurals artesols. Onda: Ajuntament d’Onda - Biblioteca Municipal.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda

Imatge
El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda Ismael Xiva i Molina. L’Ull de Déu — també conegut en la seua forma castellana, que fou la primera en què es difongué, com “El Ojo de Dios”—, és un hagiotopònim —o siga, un nom de lloc motivat per una advocació religiosa—, alhora que un neotopònim —és a dir, un nom de lloc inventat fa relativament poc—, que s’utilitza des de fa vora 20 anys per a designar unes ruïnes situades al nord-est del tossal de Beniparrell, per dalt del Racó de Lleó. L'Ull de Déu. Fotografia: Ismael Xiva i Molina. La motivació d’esta denominació no és una altra que la forma de les referides ruïnes —una base triangular feta de pedres—, que recorda a una de les representacions més populars i tradicionals del Déu dels cristians. La proximitat de l’emplaçament a l’ermitori del Salvador també va contribuir al naixement de l’hagiotopònim, així com a l’aparició de diferents teories sobre el seu origen. L'Ull de Déu des d
Més informació

El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després

Imatge
  El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després   Ismael Xiva i Molina. Ja falten pocs anys per tal que faça un segle de la presa d'una decisió que canvià per sempre el futur immediat i el destí en l'esdevenidor d'un bon tros del terme d'Onda dellà el riu de Millars, així com de la banda sud-est del terme de Ribesalbes. El 8 de novembre de 1928, el Ministeri d'Obres Públiques espanyol donà llum verda a la confecció d'un estudi a fi d'examinar la viabilitat de regular el cabal de l'esmentat curs d'aigua per a aprofitar-lo d'una millor manera per al reg de l'horta de la Plana de Borriana. «La imperiosa necesidad de regularizar las aportaciones del río Mijares, con objeto de conseguir el máximo aprovechamiento de sus aguas para el riego de la feraz huerta de La Plana, ampliando todo lo posible la superficie de la misma, llevó al Ministerio de Obras Públicas a autorizar en 8 de noviembre de 1928 el estudio de la regulación de dicho r
Més informació

Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494

Imatge
Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494 Ismael Xiva i Molina. L'ús d'una llengua determinada en les comunicacions amb coneguts i estranys, metges, advocats, notaris, mestres, institucions, etc., fa temps que deixà de ser una tria   —quan ha pogut ser-ho —,  innocent al País Valencià. Des dels primers anys del segle XVI, existeixen exemples  —publicats i republicats amb escreix —, de prohoms valencians fent apologia del castellà per raons tan badoques com les que esgrimia el poeta nostrat Narcís Vinyoles en 1510, el qual considerava la llengua castellana  «limpia, elegante y graciosa », a diferència de la resta de les parles peninsulars  —entre elles, la seua, la nostra —,  a les quals titllava de  « bárbaras y salvajes ». Després d'açò, no tardaren en aparèixer els de la corda que assegura que, si escrius en castellà, arribaràs a més gent, però que, en realitat, volen dir que, si escrius en valencià, no et llegirà n
Més informació