Artesa, una promesa de vora dos segles
Artesa, una promesa de vora dos segles
Ismael Xiva i Molina.
Publicat originalment en el setmanari Arrels, número 897, amb data de 11/11/2026
“No hi ha cosa més certa que la mort, ni més incerta que la seua hora”. Amb esta afirmació acostumaven a començar els testaments atorgats pels nostres avantpassats segles arrere. A pesar de la seua contundència i irrefutabilitat, i de la consciència que la vida és finita, l’ésser humà té por de morir-se o, com va dir Sèneca, té por de pensar que morirà; més encara quan una malaltia contagiosa i incurable envaïx el seu poble, la seua regió, el seu país.
Nosaltres, a qui ens va tocar viure una pandèmia de coronavirus no fa ni 7 anys, sabem del que parlem. Ara bé, abans d’esta, n’hi hagué d’altres provocades per la grip o el còlera. I, en un món en què el desenvolupament de la ciència no havia assolit el nivell del nostre temps, estes malalties van causar estralls, van delmar poblacions senceres i van abocar la gent a buscar ajuda, resposta i remei en la religió.
Justament ara fa 190 anys, l’Estat espanyol veia la llum al final del túnel després de superar el primer gran brot de còlera desencadenat al segle XIX, que va durar del 1833 al 1835. Esta és una malaltia originada per un bacteri que provoca una diarrea aquosa i abundant que, si no és tractada, deshidrata la persona fins a matar-la. El contagi es produïx principalment en ingerir aigua o aliments contaminats pel bacteri, que s’expulsa a través dels excrements de les persones infectades.
Com que encara faltava molt de temps perquè el metge català Jaume Ferran i Clua dissenyara la vacuna anticolèrica —ho va fer coincidint amb el brot del 1885—, els habitants d’Artesa d’aquells anys buscaren empara en la seua patrona, santa Anna, i en sant Roc. De fet, este últim és considerat el protector contra la pesta i les malalties contagioses, així que els anava de perles per a la situació. És possible que fora arran d’aquella epidèmia quan la devoció a sant Roc adquirira una especial importància a Artesa. I és que cal tindre en compte que el poble tenia 346 habitants l’any 1826, però només 300 el 1842. A pesar que este descens no el podem atribuir directament al còlera, és significatiu que, en 16 anys i amb una epidèmia pel mig, Artesa perdera el 13,29% de la seua població.
L’any 1836, una vegada va cessar la malaltia, els artesols feren la promesa de celebrar anualment unes festes d’agraïment a santa Anna i sant Roc per haver intercedit davant l’Altíssim i haver-los lliurat del còlera. Així ens ho revela l’acta de la sessió plenària de l’Ajuntament d’Artesa del 17 d’octubre del 1843, conservada a l’Arxiu Municipal d’Onda: “el pueblo se obligó en el año mil ochocientos trenta y seis, de resultas de la enfermedad del cólera morbo, el hacer unas Fiestas de Gracias a la patrona Santa Ana y a San Roque”. Per tant, ara fa just 190 anys d’aquella promesa que els artesols de hui dia continuem renovant any rere any amb la commemoració de les Festes Promeses de novembre.
El finançament i l’organització de la festa
Com que els veïns d’Artesa consideraven que santa Anna i sant Roc els havien lliurat del còlera gràcies a la seua intercessió, també van ser ells els encarregats de posar els diners perquè es pogueren celebrar estes Festes Promeses. L’Ajuntament d’Artesa va determinar que tots els diumenges de l’any es demanaria almoina pel poble i, a més, s’hi destinarien els ingressos procedents de “las pelotas y naypes”. Per exemple, l’any 1843, la corporació artesola designà Batiste Pérez i Batiste Prades com a recaptadors de les almoines, Joan Torres com a recaptador de l’arbitri de les pilotes i naips, i Miquel Soler i Salvador López com a dipositaris dels fons arreplegats.
Però este sistema de designació dels organitzadors de les festes del poble va durar poc, perquè alguns veïns no volien que l’Ajuntament els imposara per la força el càrrec. Va ser el cas, per exemple, de Joaquim Esteve, qui va rebutjar encapçalar la festa de la Mare de Déu del Roser d’aquell mateix any 1843. Per açò, durant el ple de la corporació del 30 d’abril del 1844, Joan Pérez —alcalde d’Artesa—, Vicent Figàs —tinent d’alcalde—, Joan Duarte i Mariano Pejó —regidors— i Salvador López —síndic— van proposar als 24 veïns més adinerats del poble que cadascuna de les festes que se celebraven a Artesa fora organitzada cada any per un d’ells, amb la condició que hagueren de passar almenys tres anys abans que els tornara a tocar fer-se’n càrrec. La proposta fou aprovada per 23 veïns. Només Vicent Pérez s’hi oposà.
El calendari festiu d’Artesa
Però quines festes es van comprometre a organitzar els artesols més rics? Deixant de banda les Festes Promeses i Santa Anna, l’acta de la sessió plenària de l’Ajuntament d’Artesa del 15 de setembre del 1845 ho revela, ja que serví per a nomenar clavaris d’acord amb el compromís segellat l’any anterior entre el consistori i la part més acabalada del veïnat. Eren Sant Roc, la Mare de Déu del Roser, Sant Josep, Sant Antoni i el Corpus Christi. De totes les celebracions del poble, les principals fins aleshores devien haver sigut les de Santa Anna i les de la Mare de Déu del Roser, donat que són les úniques que van ser esmentades l’any 1771, quan es feu un resum de les celebracions religioses i de les confraries existents als pobles de la governació de Peníscola, de la qual formava part Artesa. Amb la instauració de les Festes Promeses el 1836, estes celebracions acabaren convertint-se en les principals del poble i mantingueren esta condició fins al 1984. El 1985, les de Santa Anna, al juliol, els prengueren el relleu. Però enguany les Festes Promeses tornen a ser les majors. L’incendi que arrasà prop de 9.600 hectàrees de la Serra d’Espadà obligà a suspendre bona part de les festes d’estiu i la comissió ha decidit traslladar les celebracions a unes dates tan nostrades com les que envolten el tercer diumenge de novembre. Així, 190 anys després d’aquella promesa, els artesols continuem fidels al compromís que adquiriren els nostres avantpassats.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada