Una infraestructura mil·lenària: el pont Derrocat d'Onda


Una infraestructura mil·lenària: el pont Derrocat d'Onda

Ismael Xiva i Molina.

Aquest article fou publicat originàriament a Facebook el 18 de setembre de 2022.

Ahir vaig tindre l’oportunitat de visitar per primera vegada el pont Derrocat o pont Vell, topònim desaparegut per a referir-se a un pont també desaparegut que travessava el riu de Millars pel terme d’Onda —entre les actuals partides de Sant Gil i del Colmenar—. 

Les ordenacions del Bovalar d’Onda —sense datar, però conservats en una còpia de principis del segle XV publicada per Vicent Garcia Edo en 1990—, són el primer document que menciona les ruïnes d’aquest pont en indicar que un dels límits d’aquesta zona del terme —per la banda que hui dia és el Colmenar—, era el “barranch del abellar del pont dirrocat”. La seua desaparició podria estar relacionada amb la construcció, cap a l’any 1400, d’un altre pont a càrrec de Domingo Montpaó, pedrapiquer de Portell (Puig, 1947).

En els segles XVI i XVII, al pont Derrocat se’l conegué també com el pont Vell. L’historiador i polític Miguel Cortés, en 1836, també va fer referència a aquesta construcció i digué d’ella que “los cimientos de un puente antiguo por el que se pasaba el rio Idubea ó Turulios [es referix al Millars], que aun se ven á media legua de Onda”.

Amb tot, a pesar que per ací va passar un camí molt principal en època romana i, segurament, islàmica, ha desaparegut pel pas del temps. Un tram d’aquest itinerari està ben conservat i és transitable entre la Pedrissa i Sant Gil. Més endavant, queda interromput i reapareix poc abans d’arribar al pont, a l’entrada del qual fa un revolt molt evident encara, tot i l’abundant vegetació que amaga el pas. 

Arribar-hi no és fàcil i cal baixar muntanya a través pel cingle del riu. Per açò, per a contemplar les ruïnes del pont Derrocat, el més fàcil és veure-les des de la banda del Colmenar, costat en el qual ja no hi queda cap vestigi però que té camí.

Camí que arriba al pont vist des de la seua entrada.
Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

Revolt del camí a l'entrada del pont.
Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

El riu de Millars i la banda del Colmenar vistos des de damunt del pont.
Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

Restes del pont a peu de riu.
Fotografia: Ismael Xiva i Molina.

Punt per on el pont travessava el Millars.
Fotografia: Ismael Xiva i Molina.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda

Imatge
El neohagiotopònim de l'Ull de Déu i algunes creus o peirons desapareguts d'Onda Ismael Xiva i Molina. L’Ull de Déu — també conegut en la seua forma castellana, que fou la primera en què es difongué, com “El Ojo de Dios”—, és un hagiotopònim —o siga, un nom de lloc motivat per una advocació religiosa—, alhora que un neotopònim —és a dir, un nom de lloc inventat fa relativament poc—, que s’utilitza des de fa vora 20 anys per a designar unes ruïnes situades al nord-est del tossal de Beniparrell, per dalt del Racó de Lleó. L'Ull de Déu. Fotografia: Ismael Xiva i Molina. La motivació d’esta denominació no és una altra que la forma de les referides ruïnes —una base triangular feta de pedres—, que recorda a una de les representacions més populars i tradicionals del Déu dels cristians. La proximitat de l’emplaçament a l’ermitori del Salvador també va contribuir al naixement de l’hagiotopònim, així com a l’aparició de diferents teories sobre el seu origen. L'Ull de Déu des d
Més informació

El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després

Imatge
  El mas de Gaiatos, a la llum del dia seixanta anys després   Ismael Xiva i Molina. Ja falten pocs anys per tal que faça un segle de la presa d'una decisió que canvià per sempre el futur immediat i el destí en l'esdevenidor d'un bon tros del terme d'Onda dellà el riu de Millars, així com de la banda sud-est del terme de Ribesalbes. El 8 de novembre de 1928, el Ministeri d'Obres Públiques espanyol donà llum verda a la confecció d'un estudi a fi d'examinar la viabilitat de regular el cabal de l'esmentat curs d'aigua per a aprofitar-lo d'una millor manera per al reg de l'horta de la Plana de Borriana. «La imperiosa necesidad de regularizar las aportaciones del río Mijares, con objeto de conseguir el máximo aprovechamiento de sus aguas para el riego de la feraz huerta de La Plana, ampliando todo lo posible la superficie de la misma, llevó al Ministerio de Obras Públicas a autorizar en 8 de noviembre de 1928 el estudio de la regulación de dicho r
Més informació

Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494

Imatge
Coexistència lingüística i una carta en aragonès del justícia de Vilafermosa al d'Onda en 1494 Ismael Xiva i Molina. L'ús d'una llengua determinada en les comunicacions amb coneguts i estranys, metges, advocats, notaris, mestres, institucions, etc., fa temps que deixà de ser una tria   —quan ha pogut ser-ho —,  innocent al País Valencià. Des dels primers anys del segle XVI, existeixen exemples  —publicats i republicats amb escreix —, de prohoms valencians fent apologia del castellà per raons tan badoques com les que esgrimia el poeta nostrat Narcís Vinyoles en 1510, el qual considerava la llengua castellana  «limpia, elegante y graciosa », a diferència de la resta de les parles peninsulars  —entre elles, la seua, la nostra —,  a les quals titllava de  « bárbaras y salvajes ». Després d'açò, no tardaren en aparèixer els de la corda que assegura que, si escrius en castellà, arribaràs a més gent, però que, en realitat, volen dir que, si escrius en valencià, no et llegirà n
Més informació